El desconcert del temps

El des­con­cert va començar just avui fa un mes. Sí, només fa un mes d’aquell 2 d’octu­bre en què ens des­pertàvem encara entu­mits pels cops de porra. Con­tents d’haver votat, però per­ple­xos per com havien anat les coses; ens llevàvem, ara sí, cons­ci­ents de com de llar­gues i afi­la­des eren les seves urpes.

Insis­teixo, ha pas­sat només un mes. 32 dies, per ser exac­tes. I tan­ma­teix, la sen­sació és que des de la cele­bració del referèndum de l’1-0 fins avui, amb el focus posat de nou a l’Audi­en­cia Naci­o­nal, hagi pas­sat una eter­ni­tat. Mai com ara havíem escrit i vis­cut tanta història en tants pocs dies. I el “mai com ara” ni vol ni ha de des­merèixer les vicis­si­tuds dels nos­tres avant­pas­sats; sim­ple­ment pretén con­tex­tu­a­lit­zar uns fets que pas­sen i esde­ve­nen en una soci­e­tat, la del segle XXI, que els viu en directe i que gràcies, o per culpa, de les xar­xes soci­als reac­ci­ona a l’ins­tant i n’acce­lera el desen­llaç.

L’opinió pública que es forja és efímera, perquè tot va a una velo­ci­tat de ver­ti­gen. No hi ha temps ni de pair ni de refle­xi­o­nar res, i podem can­viar el curs de la història a còpia de piu­la­des al Twit­ter. Incon­tinència ver­bal que des­en­ca­dena fets para­do­xals, com mani­fes­ta­ci­ons que arren­quen amb pro­cla­mes que cadu­quen a mig recor­re­gut.

Un referèndum a cop de gar­rot, una atu­rada de país, el dis­curs amenaçador del rei, cri­des al diàleg, empre­ses que tras­lla­den la seu social. Una xifra: 2.286.217 vots a favor de la inde­pendència. Els Jor­dis i Tra­pero, a decla­rar i els uni­o­nis­tes fan la pri­mera gran mani­fes­tació a Bar­ce­lona. Més cri­des de diàleg i una amenaça a Puig­de­mont, recor­dant-li com va aca­bar Com­panys. Han pas­sat deu dies. Pro­cla­men la inde­pendència i la sus­pe­nen al cap de pocs segons. El 155 entra en joc, pri­mer com a amenaça, després fet rea­li­tat. Més empre­ses que mar­xen. Volem medi­ació, volem diàleg, però ens empre­so­nen els Jor­dis. Més mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves a favor de la seva lli­ber­tat. El 155 en marxa. El minis­tre Das­tis fent el ridícul pel món. Crida a la resistència. Més gent al car­rer. Cla­mem diàleg però només ofe­rei­xen repressió. Aquí pro­cla­mem la República; allà des­ti­tu­ei­xen el nos­tre govern i con­vo­quen elec­ci­ons. Més resistència. Acu­sa­ci­ons per rebel·lió i un viatge al cor de la Unió Euro­pea bus­cant pro­tecció.

Hi ha tant a dige­rir en tan poc temps que fins i tot aquest ens des­con­certa.