De set en set
Fins a l’últim detall
El diable –diu la dita anglesa– es troba en els detalls. Vet aquí quatre detalls diabòlics recents: les salutacions feixistes en les manifestacions unionistes; els crits en les mateixes manifestacions de “Puigdemont al paredón”; els 200 nacionalistes espanyols que van assaltar Catalunya Ràdio; un mataroní enviat a l’hospital per un grup d’ultres, per no haver dit “Viva Espanya”; els xiscles –que oscil·laven, no sense una certa incongruència, entre “hijo de puta!” i “Cataluña es España!”– de la gentada que increpava Anna Simó i Joan Josep Nuet en arribar aquests a l’estació d’Atocha; les frenades innecessàries de les furgonetes que transportaven els consellers catalans cap a la presó, per fer-los mal, alhora que els seus guàrdies feien sonar cançons ultrapatriòtiques espanyoles als mòbils; l’ús innecessari de manilles per subjectar els mateixos consellers; “Más dura será la caída” com a títol del comunicat de premsa del Sr. Maza; fins i tot, l’home vestit de rojigualda que es va aturar al carrer per xiuxiuejar-me “Viva España” a cau d’orella, i, sobretot, la ganyota triomfal de la vicepresidenta espanyola en informar un periodista, incorrectament, que Puigdemont ja era un “expresident”... Tot indica que, més que estimar el seu país, hi ha espanyols que s’estimen més odiar un territori que –segons ells– en forma part. Com se sap, no és el primer cop. Ja el 1715, apareixien pintades a Barcelona que deien: “Tot Catalunya és habitacle de presidi.” Sant tornem-hi.
