Quin país volem?

El jurista i pro­fes­sor ale­many Georg Jelli­nek (1851-1911) té un magnífic opus­cle –traduït al cas­tellà per Miguel Her­rero de Miñón (1981)– titu­lat Frag­men­tos de Estado. En aquest tre­ball, de fàcil i àgil lec­tura, Jelli­nek demos­tra a través de diver­sos exem­ples con­tem­po­ra­nis a ell que “exis­tei­xen for­ma­ci­ons polítiques que cer­ta­ment estan sot­me­ses al poder de l’estat; que no són estats, però que ofe­rei­xen l’embrió d’un estat. Són els frag­ments d’estat, que no són estat del tot ni meres cir­cums­crip­ci­ons esta­tals admi­nis­tra­ti­ves o enti­tats locals sot­me­ses a l’estat”. Avui per avui, i amb la decla­ració (que no pro­cla­mació) de la inde­pendència del 27 d’octu­bre pas­sat, Cata­lu­nya con­ti­nua per­ta­nyent a aquesta cate­go­ria d’enti­tats polítiques. Explica Her­rero de Miñón en la intro­ducció de l’obra: “Enfront de la tesi domi­nant, segons la qual l’estat és un cos sòlid i sen­cer, l’autor par­teix de dis­tin­gir amb cura els seus ele­ments (ter­ri­tori, població i poder) i adme­tre la pos­si­bi­li­tat lògica de la seva des­vin­cu­lació”.

La història de l’auto­no­mia cata­lana ha estat un èxit, si tenim en compte que els suc­ces­sius governs de la Gene­ra­li­tat han avançat (amb més o menys con­ven­ci­ment) en la con­so­li­dació de l’embrió d’una futura Cata­lu­nya inde­pen­dent; pas­sos cap a un esce­nari de ple­ni­tud naci­o­nal més aviat fruit de la nego­ci­ació “quan­ti­ta­tiva” amb l’exe­cu­tiu cen­tral que no “qua­li­ta­tiva”, com han fet els bas­cos, usant una expressió de l’exle­hen­dakari Juan José Ibar­retxe. Però, sigui com sigui, aquest frag­ment d’estat que és Cata­lu­nya ha anat gua­nyant mus­cu­la­tura per un dia (si els seus ciu­ta­dans volen) poder-se eman­ci­par amb garan­ties de super­vivència. De fet, el mateix Jelli­nek –i la seva reflexió l’hau­rien de lle­gir els tali­bans de la sacro­santa Cons­ti­tució Espa­nyola– recorda que “la sobi­ra­nia no és una nota essen­cial de l’estat, sinó una cate­go­ria històrica necessària per a la com­prensió del món pre­sent”.

Aquesta intro­ducció em ser­veix per plan­te­jar el ver­ta­der dilema que els cata­lans afron­tem el pro­per 21 de desem­bre: o s’avança en la mus­cu­lació d’un embrió d’estat, per si es vol poder-se eman­ci­par, o bé es recula cap al pro­vin­ci­a­lisme. Des­gra­ci­a­da­ment, no hi ha terme mitjà. De fet, mal­grat que la política és caprit­xosa, els pos­si­bles pac­tes d’esta­bi­li­tat par­la­mentària o coa­li­ci­ons de govern –segons les enques­tes no ens ho estal­vi­a­rem– estan força clars: el bloc sobi­ra­nista con­tra el bloc del 155. Cata­lu­nya en Comú, que podria nave­gar entre dues aigües fent gala de l’argu­ment de l’equi­distància, no té marge de mani­o­bra: o par­ti­cipa de la cons­trucció naci­o­nal o s’alia amb els qui volen tor­nar a l’Espa­nya grisa del 1978.

M’empipa plan­te­jar-ho de manera tan maxi­ma­lista, jo que sem­pre he fet gala que en política cal bus­car el matís. Però l’esce­nari elec­to­ral a Cata­lu­nya no és nor­mal: el país viu en una mala­gua­nyada excep­ci­o­na­li­tat a causa del coi­tus inter­rup­tus de l’inde­pen­den­tisme i l’acar­nis­sada repressió a què l’han sotmès els poders de l’Estat afer­rats en aquesta con­cepció pater­na­lista de la “sobi­ra­nia naci­o­nal”. El seny que alguns sec­tors soci­als recla­men pot­ser ser­virà per bus­car àmplies majo­ries a l’hora de nego­ciar una futura inde­pendència, però en l’exer­cici de govern i acti­vi­tat par­la­mentària post-21-D qual­se­vol acti­tud dubi­ta­tiva en relació amb el paper que han de jugar les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons en l’arti­cu­lació del país serà apro­fi­tada per l’Estat per lami­nar l’auto­go­vern. Aquest seny soci­a­lista que reclama Miquel Iceta anant de bra­cet amb els lob­bies de l’statu quo no és res més que com­pli­ci­tat amb els qui volen la resi­du­a­lit­zació. On queda aquell cata­la­nisme polític que va veure néixer el PSC?

El bloc del 155 intenta impo­sar el frame de la Cata­lu­nya rebel: abra­cen una acti­tud més pròpia dels poders impe­ri­als que no de les democràcies moder­nes capa­ces d’equi­li­brar sen­si­bi­li­tats dife­rents. De manera molt esquemàtica, l’Estat té sen­tit si garan­teix la segu­re­tat i la justícia a tots per igual. Però per a la cos­mo­visió mese­ta­ria l’auto­no­mia equi­val a la província. I ja se sap que, com anti­ga­ment pas­sava, les províncies estan sot­me­ses als desit­jos de l’empe­ra­dor i els seus ciu­ta­dans són de segona divisió. Per molt que siguin el gra­ner de l’imperi! El relat d’aquesta cam­pa­nya elec­to­ral també tran­si­tarà per l’exili i les pre­sons, con­viurà amb pàgines web acti­ves que fomen­ten denúncies per inci­tació a l’odi només a un col·lec­tiu o impo­sarà un con­trol (gai­rebé cen­sura!) sense pre­ce­dents als mit­jans públics d’aquest país. Tan sols això ja ens hau­ria de fer plan­te­jar que estem davant de les elec­ci­ons més deci­si­ves de la història de Cata­lu­nya: un pas defi­ni­tiu cap enda­vant o un tor­nar a començar de bell nou.