Tribuna
Són ells l’únic perill
Espanya –diem les coses pel seu nom, ja que els agrada tant– ha fet un esforç per controlar la situació política, en primer lloc per fer-se els amos del relat. El mal –per ells, és clar– és que, acostumats des de segles a imposar-se a garrotades, no dominen la dialèctica. Dit més clar: menteixen fatal, i els seus discursos són un insult a la intel·ligència. Però com que els poden imposar per la força, es mouen amb les penques del qui li és igual, i tampoc s’hi esforça gaire si diu estupideses o si menteix. Ser escrupolós per què, si el resultat l’imposaré jo?
Caldrien vint o trenta articles de la mida d’aquest per enumerar els disbarats, les fal·làcies i els trogloditismes emesos per la banda neofranquista. La majoria no resisteixen l’anàlisi lògica d’un nen de vuit anys. Un exemple: diuen que els Jordis, el vicepresident Junqueras i el conseller Forn no són presos polítics, i alhora prohibeixen el color groc; per cert, si se’l treuen de la bandera i deixen negre l’espai buit, ajudaran a clarificar el parer d’alguns indecisos. Fem un pseudosil·logisme, no estricte en la forma però, crec, acceptable i comprensible. Premissa 1: dur peces grogues no està permès per raons polítiques. Premissa 2: amb les peces grogues es reclama alliberar els presos. Conclusió: els presos reivindicats són polítics. Una anotació més: sort que som a la UE, perquè si no, ja els haurien afusellat. No és cap broma.
Un altre, el deliri de dir que els indepes atempten a la convivència i creen una fractura social, i que ells resoldran tal fractura. Com? Fotran a la presó els de l’altra banda? Són mentalitats tiràniques en estat pur: si manes tu, estem dividits; si mano jo, estarem en harmonia. Ho he dit en altres ocasions, i fa temps: hi ha una diferència profunda entre les dues societats: els catalans van a la seva, els espanyols van a fer mal; per cert, una de les coses que fan millor, només cal un cop d’ull a la història.
Un tercer, quan diuen que el nivell de vida i el PIB de Catalunya estan caient, i la realitat és que augmenten les inversions i el lloguer dels pisos no para de pujar, indicadors de manual que les coses no van gens malament. Aquí val la pena aturar-s’hi. Els espanyols han ordit una trama de desestabilització econòmica amb la pretesa deslocalització d’empreses, pèrdua de confiança dels mercats i unes quantes plagues bíbliques més per articular el relat que l’independentisme arruïna la prosperitat de Catalunya. I aquí s’ha caigut en la trampa. Ho vaig dir en l’article anterior: Catalunya se’n refarà, perquè els seus valors, la gent i el patrimoni social, prevaldran; però Espanya no se sap. Des d’aquí s’hauria hagut d’acabar d’enfonsar els paràmetres econòmics, en la línia del tancament de caixes del 1899, i fer que una veritable desestabilització financera i comercial afectés no només Catalunya, sinó també Espanya. Davant d’això potser sí que els pixatinters de la UE hi s’haurien de moure, perquè ja no seria un “afer intern”. Quan s’arriba a la pela, els principis constitucionals deixen de ser intocables. Però hi ha prou altura de mires, esperit de sacrifici, valor i fermesa per a una acció d’aquesta magnitud?
Hem anat a parar a un estat de prohibició total que faria riure si no fos terrorífica per la porta que obre al futur. Si no es pot anar vestit de groc en determinades circumstàncies, si els mitjans de comunicació estan censurats, si falangistes, franquistes i nazis de via estreta campen impunes a qualsevol barbaritat, què en fem de l’opinió?
No diré res que no calgui dir, perquè els del diari podrien tenir problemes, o em demanarien que no ho digués, per això vull deixar clar que jo mai diré que l’estament judicial és corrupte de dalt a baix, que jutges i fiscals segueixen l’únic dictat del govern que els ha posat en el càrrec. Per això no diré mai, perquè si ho digués, després hauria d’aclarir que volia dir una altra cosa, o de penedir-me’n i excusar-me’n; però com que no ho he dit, no em caldrà retractar-me.
Tampoc diré que la Junta Electoral Central és una banda de franquistes venuts com ho són el Tribunal Constitucional i l’Audiencia Nacional, i ara, mai de la vida ho diria. Mai de la vida podria dir que PP, Cs i PSOE –amb la sucursal PSC– estan finançats il·legalment i són bandes mafioses, perquè si ho digués, em dirien que no disposo de proves materials i m’acusarien de calúmnia. Mai, mai ho diria, ni ho dic ni ho diré. Ni diré que el govern de Madrid és una banda franquista de lladres sense escrúpols, depredadors i criminals. Mai, mai, mai podria dir tal cosa.
