A. Verda amb Puigdemont

Els diri­gents històrics d’Els Verds/Alter­na­tiva Verda (orga­nit­zació política de l’eco­lo­gisme català, cre­ada el 1983), com San­ti­ago Vila­nova, Pep Puig i jo mateix, inte­grats a les llis­tes de Junts per Cata­lu­nya, vam seguir la nit elec­to­ral des d’un hotel de Bar­ce­lona, enmig d’un gran ambi­ent entre l’expec­ta­tiva i l’espe­rança pel que supo­sava reva­li­dar la presència del movi­ment sobi­ra­nista a les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons i, per tant, “deca­pi­tar”, ara sí, les inno­bles ambi­ci­ons de l’ano­me­nat bloc cons­ti­tu­ci­o­na­lista. Amb els resul­tats elec­to­rals escru­tats al cent per cent l’expec­ta­tiva es trans­for­mava en aquesta desit­jada espe­rança en obser­var la dis­tri­bució geogràfica dels votants, on es podia veure clara­ment com l’ano­me­nada Cata­lu­nya inte­rior, fidel a les arrels d’un cata­la­nisme reno­va­dor, donava suport majo­ritària­ment a Junts per Cata­lu­nya i ERC (i amb menor pro­porció a la CUP), men­tre que a les àrees indus­tri­als del lito­ral (Bar­ce­lona i Tar­ra­gona), les opci­ons van ser per a Ciu­ta­dans i el PSC, amb la con­seqüència de la pràctica des­a­pa­rició del PP, la qual cosa hau­ria de supo­sar, també, si és que saben què vol dir la democràcia (que ja han demos­trat que no), la fi del 155 i el res­ta­bli­ment de les ins­ti­tu­ci­ons abo­li­des. Diver­ses són les lec­tu­res que ja s’han fet i poden fer-se, però queda clar que ja res no serà igual i que reva­li­dant la majo­ria abso­luta al Par­la­ment, les for­ces sobi­ra­nis­tes tenen la gran opor­tu­ni­tat d’encar­ri­lar el país –com venim demos­trant de fa sis anys– cap a la “meres­cuda lli­ber­tat”, com deia Sal­va­dor Espriu. I, en aquest con­text, és con­ve­ni­ent recor­dar com, des d’Alter­na­tiva Verda, de fa molts anys, hem trac­tat de reno­var, a través del que suposa l’eco­lo­gisme en les soci­e­tats moder­nes, el pen­sa­ment i l’acció del cata­la­nisme polític, massa decan­tat des de la Tran­sició política (1975-1980) cap a les for­mes que ens ha impo­sat l’Estat espa­nyol, que ha con­ver­tit Cata­lu­nya (amb el suport d’unes bur­ge­sies cata­la­nes, que tenien més de bur­ge­ses que no pas de cata­la­nes) en un ter­ri­tori apte només per pro­duir i con­su­mir i en una terra devas­tada per una crisi ecològica sense pre­ce­dents, amb uns dese­qui­li­bris ter­ri­to­ri­als fla­grants i amb unes infra­es­truc­tu­res (d’aigua, ener­gia i comu­ni­ca­ci­ons) que només afa­vo­rei­xen les cen­tra­lit­za­ci­ons en tots els àmbits.

Aquest és el gran repte que con­ti­nuem tenint al davant tots aquells que hem optat per refun­dar el cata­la­nisme des de l’eco­lo­gia política, sabent que el pre­si­dent Puig­de­mont és per­fec­ta­ment cons­ci­ent d’aquesta situ­ació a la qual ha cor­res­post inte­grant-nos en aquesta llista de país per tal que el sen­ti­ment naci­o­nal, més enllà de ban­de­res, colors i pro­cla­mes abs­trac­tes, torni a que­dar vin­cu­lat a la indis­pen­sa­ble urgència de ser res­pon­sa­bles del nos­tre desen­vo­lu­pa­ment, que ja s’haurà de fer amb el res­pecte més abso­lut cap a les bases ecològiques de la nos­tra terra. Altra­ment, de què ens pot ser­vir un estat propi si totes les estruc­tu­res de decisió estan en mans exte­ri­ors?