Els Warhol de Facebook

Obro el Face­book i m’emer­gei­xen les fotos d’un eximi poeta, tal que Selene emer­gint de l’aigua, anava a dir esca­lenca, però, donada la per­so­na­li­tat de l’atre­vit banyista, apu­ja­rem el llistó i atri­bui­rem al líquid la con­dició d’empo­rità, de més bum-bum lite­rari. El bany va pro­duir-se la set­mana pas­sada, és a dir en ple gener, que –per bus­car una expli­cació a la seqüència fotogràfica (n’hauríem gau­dit en ple juliol?)– fa fred, o en fa prou per pen­sar-s’hi abans de per­pe­trar aital teme­ri­tat. És impor­tant que un líric, i també pres­tigiós tra­duc­tor, apa­rent­ment ens deixi constància de la pos­sessió i el volum dels seus botons? O és que, a través de l’exem­ple, anhela o pretén l’il·lus­tre escrip­tor fer-nos banyar hivern i estiu en pro d’una vida apro­xi­ma­da­ment natu­rista, amb música vege­ta­ri­ana i lle­tra espe­ran­tista? Asto­rat, em demano si aquests atre­vi­ments encara ens poden cos­tar, Déu no ho vul­gui, un dis­gust... i –prou mala­ment està la sani­tat– una picos­sada a l’hos­pi­tal de Figue­res, Girona o Palamós, que són els que que­den més a prop del bres­sol de Cate­rina Albert. Que no està la nació per tenir ingres­sats i fora de joc ningú dels qui els déus han dotat d’espe­cial cla­ri­vidència, ara que tant ens con­ve­nen; en aquesta encesa espera, no hem d’estar ni per brocs ni per banys perquè, posem: ja tin­drem pre­si­dent efec­tiu quan vostès lle­gei­xin això? De més que –i vostès diran el que vol­dran– però més aviat solem ubi­car la pràctica de la lírica al cap­da­munt de tor­res ivo­ren­ques o al cap­da­vall de misèries popu­lars. Costa d’ima­gi­nar Joan Mara­gall, que pre­ci­sa­ment va escriure Les min­ves de gener (dei­xen l’aigua soma), o Pere Gim­fer­rer, a) banyant-se al mar; b) en públic; c) en ple hivern; d) immor­ta­lit­zant-ho, i e) publi­cant els daguer­re­o­tips. Ja sabem que el món avança que és una bar­ba­ri­tat i que de Mara­gall ja fa més d’un segle i que Gim­fer­rer sem­bla haver estat com­pare del rec­tor de Vall­fo­gona; però, i Josep Tero o Enric Casas­ses, modern i semi­es­ca­lenc, es banyen per les dites min­ves? Sense Face­book o simi­lars no en par­laríem pas, d’aquest bany, ni de cap dels minuts de war­ho­li­ana glòria amb què ens obse­quiem els amics vir­tu­als. Posa­rem molta palla a l’esque­lla de l’estu­pe­facció i, de bona jeia, pro­cu­ra­rem veure mig ple el got d’aques­tes mines d’entre­te­ni­ments encara que siguin indes­tri­a­bles d’una side­ral pèrdua de temps. Goita: diu que ara venen garoi­na­des i calçota­des; a veure com està la llista de res­tau­rants que fan carn d’olla? Ostres, el fake de la mari­hu­ana que els esco­lans van posar al Bota­fu­meiro!