Paciència?

No fa gaire en un pro­grama en anglès a El Punt Avui Tele­visió el direc­tor d’una ONG gha­nesa va expli­car com el fun­da­dor del seu país, Kwame Nkru­mah, va ser engar­jo­lat durant tres anys pels colo­nit­za­dors britànics per haver orga­nit­zat una vaga gene­ral a favor de la inde­pendència. Els britànics cre­ien que així Nkru­mah no podria influir en els resul­tats de les elec­ci­ons impo­sa­des per ells matei­xos, el mes de febrer de 1951. Però tot uti­lit­zant notes escri­tes en paper higiènic que va pas­sar als com­panys de par­tit que el visi­ta­ven, Nkru­mah va acon­se­guir fer sen­tir la seva veu durant la cam­pa­nya i el seu par­tit va gua­nyar amb una majo­ria abso­luta. De seguida, els britànics el van alli­be­rar perquè pogués for­mar un govern. (6 anys després, gràcies als esforços de Nkru­mah, Ghana es va con­ver­tir en un estat inde­pen­dent.) Els britànics no eren cone­guts, pre­ci­sa­ment, per ser benig­nes amb els seus súbdits afri­cans, però avui en dia queda prou clar que amb Ghana es van com­por­tar més democràtica­ment als anys cin­quanta del segle XX que Espa­nya amb Cata­lu­nya al prin­cipi del ter­cer mil·lenni. Ben vista, la política de Madrid envers els càrrecs elec­tes a la presó i a l’exili –després d’unes elec­ci­ons impo­sa­des de Madrid estant– no és sinó una com­bi­nació de bullying i bulls­hit tan auto­ritària com forçada, que fa que el règim espa­nyol s’assem­bli cada cop menys als dels seus veïns euro­peus. A menys que, en el con­cepte d’Europa, hi inclo­guem la Rússia de Putin.