‘Homo Deus’

La vida humana és tan incerta que els vene­dors de futur sem­pre es fan escol­tar. El pre­sent viu ate­mo­rit o espe­rançat en vir­tut dels pro­fe­tes que apa­rei­xen a cada can­to­nada. A vega­des apa­rei­xen esti­mu­lants “his­to­ri­a­dors del futur” com és el cas de l’isra­elià Noah Harari i el seu best-seller Homo Deus. En aquest cas, l’interès prové de l’ava­lu­ació dels fenòmens del pre­sent d’un món en estat de canvi ver­ti­ginós que no podem atra­par. No es tracta de “pre­dir” el futur sinó d’explo­rar els poten­ci­als del pre­sent. L’autor ens situa a l’albada del que ano­mena el “tec­no­hu­ma­nisme” i d’una nova religió, la religió de les dades, una colos­sal acu­mu­lació de dades que sub­mi­nis­trem entre tots els com­po­nents de l’espècie de forma voluntària i que gene­ren uns algo­rit­mes que ultra­pas­sen de lluny la intel·ligència humana en molts dels seus aspec­tes. La tor­tuga gover­na­men­tal o legis­la­tiva no pot atra­par la lle­bre tec­nològica, diu Harari. Els pobres polítics no poden gene­rar “visi­ons de futur” perquè ningú pot ima­gi­nar-se real­ment on serem d’aquí a vint anys. Les noves pos­si­bi­li­tats tec­nològiques tin­dran, inde­fec­ti­ble­ment, efec­tes trans­for­ma­dors sobre la nos­tra pròpia consciència, sobre què som i quina és la nos­tra posició en el món. Els valors del vell huma­nisme cos­ten de man­te­nir. Pen­sem en la pràctica d’escriure un diari per­so­nal. En la cul­tura juve­nil d’avui, ¿qui vol dedi­car temps a una inti­mi­tat quan tot­hom va boig per “pen­jar” les experiències per­so­nals i col·lec­ci­o­nar likes? Les dades flu­ei­xen i es com­par­tei­xen a escala glo­bal. Per insi­nuar la seva devoció pels mas­cles jove­nets, Oscar Wilde deia que li agra­da­ven els homes amb un futur i les dones amb un pas­sat. L’autor de Dorian Gray només entre­veia el futur com l’impla­ca­ble enve­lli­ment del cos. Ara, els his­to­ri­a­dors del futur ja fes­te­gen, sense embuts, amb la idea d’humans immor­tals. Sem­bla que l’entre­ma­liat Oscar Wilde deia coses pròpies d’un Homo sapi­ens del XIX, una ment anti­quada davant l’Homo Deus que ens espera abans no acabi el XXI.