Avui ha nevat

La pluja –si no és àcida o devas­ta­dora– puri­fica. El vent exalta les pas­si­ons. L'escal­for sol ser sinònim de cali­desa, d'hos­pi­ta­li­tat o d'ador­mi­ment. La neu, en canvi, pro­voca impres­si­ons ambi­va­lents. D'una banda, sus­cita la idea de puresa i d'innocència. És aquest, el fons que explota el dibui­xant Bill Water­son en la dar­rera tira de Cal­vin i Hob­bes, quan situa els dos entra­nya­bles pro­ta­go­nis­tes d'aquesta memo­ra­ble sèrie davant d'una extensa pla­nura nevada i fa que excla­min: «Oh, sem­bla una gran pàgina en blanc, on tot el futur encara està per escriure!» Però la neu, tal i com afirma Goethe en una de les seves màximes, també trans­met un sen­ti­ment de «puresa enga­nyosa». En el conte Vanka, de Txèkhov, les pri­me­res vol­ves de la nit de Nadal de seguida aban­do­nen el seu esclat gus­pi­re­jant per reve­lar el cen­tre d'una deso­lació incom­men­su­ra­ble: el petit nen orfe, sol al casa­lot, men­tre els seus amos són a missa del gall, es deixa endur pel record i l'enyor de la vida que menava al cos­tat del seu avi abans que aquest l'enco­manés a un saba­ter; i apro­fita per escriure una carta al seu avi, recla­mant-li que el vagi a bus­car perquè vol anar a viure amb ell. Per tota adreça, al sobre de la carta, Vanka escriu: «Al poble, per a l'avi». En el dar­rer aplec de relats de Jordi Lla­vina, Lon­dres nevat, la neu o el pre­sagi de neu adopta una força fun­da­dora i sem­pre marca una partió, un abans i un després, en la vida dels pro­ta­go­nis­tes. Al capítol d'«Els morts», a Dubli­ne­sos, de James Joyce, la neu cau sobre Irlanda i, tot escam­pant el seu man­tell blanc, redu­plica la idea dels mons sepul­tats: Gabriel mira a través de la fines­tra de l'habi­tació com la capa nívia va assen­tant-se; Gretta, la seva esposa, s'ha ador­mit pro­fun­da­ment després de con­fes­sar-li per pri­mera vegada que un seu antic pre­ten­dent, de nom Mic­hael Furey, va des­a­fiar la mort i, malalt, va vet­llar davant de casa seva i va morir a causa de l'amor invi­o­la­ble que sen­tia per ella. «¿Com obrir-se camí damunt la neu verge?», es pre­gunta Var­lam Shalàmov en els seus cor­pre­ne­dors Relats de Kolimà, en què la neu del límit ori­en­tal de Sibèria sege­lla la con­dició inex­pug­na­ble dels camps de tre­ball forçat on aquest escrip­tor va estar empre­so­nat la major part de la seva vida. El rigor ine­luc­ta­ble del fred i la vas­ti­tud nevada que envolta el camp de tre­ball mini­mit­zen fins a la cari­ca­tura els murs i les xar­xes de fil­ferro que envol­ten la presó. Cap ras­tre de vida enlloc, un horitzó ina­ca­ba­ble, cap espe­rança de futur. L'oceà nevat, igual que el roent desert, són pre­sons inex­pug­na­bles.