Cal Govern

Cada minut que pas­sem sense un govern propi és un minut que patim un govern impo­sat. I ja ho hem vist al dar­rer Con­sell de Minis­tres: Rajoy apro­fita l’avi­nen­tesa per apli­car el seu pro­grama elec­to­ral encara que a Cata­lu­nya només hagi tin­gut un minso qua­tre per cent de suport a les urnes; cada dia pren deci­si­ons que afec­ten greu­ment els pilars de l’auto­go­vern i dina­mi­ten els grans con­sen­sos de país, com el model d’immersió lingüística que ha estat columna ver­te­bral de la cohesió social.

El col·lec­tiu de fun­ci­o­na­ris Ser­vi­dors­Cat fa inven­tari dels efec­tes demo­li­dors del 155 (el tro­ba­reu a la web ser­vi­dors­cat.cat) i la llista de danys cada vegada és més llarga. Perquè el mal no sigui irre­ver­si­ble cal que es formi un govern de la Gene­ra­li­tat que es posi a tre­ba­llar de seguida per recu­pe­rar les ins­ti­tu­ci­ons. Ja sabem que cos­tarà fer des­a­parèixer el 155 —tan arra­pat com està a cada des­patx de cada con­se­lle­ria—, però com més aviat ens hi posem, millor.

No se m’escapa que la con­jun­tura fa que for­mar govern sigui molt com­pli­cat. Si no ho fos, de com­pli­cat, no faria quasi dos mesos que estem empan­ta­ne­gats amb aquest debat sobre governs i pre­si­dents legítims. És com­pli­cat perquè l’onada repres­siva de l’Estat ha tras­pas­sat tots els límits, i segu­ra­ment també perquè l’inde­pen­den­tisme no té en aquests moments una estratègia unitària sobre com enfo­car la legis­la­tura.

Miquel Sellarès, un llui­ta­dor incan­sa­ble que n’ha vist de tots colors, deia diven­dres a les pàgines d’aquest diari que la lluita per la lli­ber­tat ha de ser una cursa de relleus. Ho deia des de la pers­pec­tiva de saber que venim de lluny i que la lluita serà llarga, i que ara comen­cem una nova etapa que reque­rirà nous lide­rat­ges. Segu­ra­ment té raó. Així doncs, qui hagi de pas­sar el tes­ti­moni que ho faci. I qui l’hagi de reco­llir que el recu­lli i es posi a córrer per recu­pe­rar tots els llençols que hem per­dut en tan­tes buga­des començant pel més impor­tant: el model d’escola cata­lana.