Independència: tres debats

A la pri­ma­vera cata­lana ja no es viu una revo­lució dels som­riu­res, sinó una revo­lució dels empre­nyats. Pacífica, això sí, encara que el relat impo­sat per Madrid i el seu star sys­tem mediàtic vul­gui fer creure el con­trari. Però, sense tren­car ni un plat, el dia 15 d’abril a Bar­ce­lona la gent va sor­tir mas­si­va­ment al car­rer per dir que “ja n’hi ha prou!”: la vul­ne­ració de drets polítics que s’ha per­pe­trat a Cata­lu­nya, amb l’empre­so­na­ment dels líders inde­pen­den­tis­tes i les acu­sa­ci­ons injus­ti­fi­ca­des de ter­ro­risme als CDR, ha posat de mani­fest el retrocés democràtic que viu l’Estat espa­nyol només pre­o­cu­pat per a man­te­nir l’actual statu quo i incapaç d’escol­tar la mei­tat dels cata­lans que li dema­nen resol­dre política­ment les seves deman­des. El pro­blema de l’encaix és més evi­dent que mai, però té una solució més que pro­blemàtica: la judi­ci­a­lit­zació de la vida política a Cata­lu­nya ha supo­sat un tren­ca­ment emo­ci­o­nal entre la mei­tat del país i el Regne d’Espa­nya que difícil­ment es podrà cosir.

Més enllà de la rauxa del dia a dia i de la guerra de decla­ra­ci­ons, que­re­lles i inter­lo­cutòries dels uns con­tra els altres, per enten­dre l’actual con­flicte polític hi ha tres grans debats teòrics a tenir en compte. En pri­mer lloc, en la manera de plan­te­jar les rela­ci­ons Cata­lu­nya-Espa­nya topen dues cul­tu­res polítiques total­ment con­fron­ta­des: l’auto­ritària i jeràrquica, de matriu cas­te­llana, i el pac­tisme històric que ja va con­fi­gu­rar l’equi­li­bri de poders a l’antiga Corona d’Aragó. Des del meu punt de vista, simi­lar dico­to­mia va aca­bar enfron­tant borbònics i aus­tri­a­cis­tes a la Guerra de Suc­cessió. Dues con­cep­ci­ons dife­rents d’enten­dre la relació entre el cen­tre i la perifèria fruit d’evo­lu­ci­ons històriques dife­rents: el debat actual és un capítol més de la llarga llista d’epi­so­dis que mos­tren com, des del seus orígens al segle XIV, Espa­nya va ser un puzle for­mat per peces molt dife­rents, amb interes­sos diver­gents i molt difícils d’encai­xar.

En segon lloc, i després d’una tran­sició (1975-1982) que va esde­ve­nir final­ment una transacció perquè no s’aixe­ques­sin les cati­fes, l’esque­let cons­ti­tu­ci­o­nal ha d’afron­tar el debat sobre la legi­ti­mi­tat de les naci­o­na­li­tats històriques (les naci­ons!) d’avançar cap al dret a la seva auto­de­ter­mi­nació. Lega­li­tat con­tra legi­ti­mi­tat. La indis­so­lu­ble uni­tat d’Espa­nya con­tra el dret dels pobles a la seva lliure deter­mi­nació, reco­llit a la carta fun­da­ci­o­nal de les Naci­ons Uni­des o al Pacte Inter­na­ci­o­nal dels Drets Civils i Polítics, de 1966. En aquest sen­tit, la sentència que pas­sava el ribot al nou Esta­tut d’Auto­no­mia, emesa pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal el 2010, va esde­ve­nir un tor­pede a la línia de flo­tació dels esforços del cata­la­nisme polític per adap­tar-se a l’Espa­nya del moment. El cen­tre no va accep­tar la plu­ra­li­tat de la perifèria. Des de lla­vors el debat s’enquista i, final­ment, la judi­ci­a­lit­zació de la vida política actual ha estat la manera més bar­ro­era d’ense­nyar al món com una de les parts en con­flicte és incapaç d’avançar per bus­car una solució for­jada en el pacte.

Final­ment, la judi­ci­a­lit­zació de la política cata­lana –i la seva actual inter­na­ci­o­na­lit­zació amb rami­fi­ca­ci­ons a tri­bu­nals esco­ce­sos, bel­gues, ale­manys i suïssos– ens ha ense­nyat que el con­flicte català s’aca­barà diri­mint en un esce­nari geo­polític on plana un altre gran debat històric: l’Europa catòlica con­tra la pro­tes­tant. L’Europa cli­en­te­lar, la que per­dona els pecats, con­tra la de la moral i la recerca de l’èxit com a senyal de sal­vació. De fet, alguns teòrics diuen que la pri­mera democràcia moderna va ser la república de Gine­bra, la de Calví. El teòleg italià Valdo Vinay (1906-1990) encara va més lluny: “Lli­ber­tat, igual­tat, fra­ter­ni­tat, tots tres con­cep­tes van néixer a la comu­ni­tat cal­vi­nista i van pas­sar després a la vida política de les democràcies. La lli­ber­tat ator­gada per Déu, la igual­tat a ulls de Déu i la fra­ter­ni­tat amb el pròxim són les carac­terísti­ques essen­ci­als de l’Estat just ente­ses com a lli­ber­tat envers la tira­nia, igual­tat davant la llei i fra­ter­ni­tat en l’admi­nis­tració dels béns ter­re­nals.”

Ha estat en aquells països on el pro­tes­tan­tisme va tenir més arre­la­ment que l’escru­po­lo­si­tat moral ha esde­vin­gut una cui­rassa per a pro­te­gir la divisió de poders i l’exer­cici de la política. Recor­den les dimis­si­ons per haver pla­giat tesis doc­to­rals o haver com­prat xoco­la­ti­nes amb tar­ge­tes de crèdit ofi­ci­als? Men­tres­tant, a l’Espa­nya d’avui dia, tot el sis­tema uni­ver­si­tari podria entrar en una crisi de legi­ti­mi­tat sense pre­ce­dents arran dels escàndols de cor­rupció per l’emissió de títols exprés de màster a la comu­ni­tat de Madrid. Però l’afec­tada pre­si­denta Cifu­en­tes nega la major.