El llibre d’en Xevi

En la vida, sem­bla que tot­hom té un do espe­cial que li ha sigut ator­gat en néixer, tot i que alguns indi­vi­dus gas­ten més temps enve­jant les vir­tuts dels altres que no pas des­co­brint les pròpies. No és de cap manera aquest el cas de l’amic Xevi, l’home que conec que està més per al seu ofici, com­ple­ta­ment sub­mer­git en la feina tot­hora i en tot lloc. I ho dic perquè em penso conèixer-lo força, donat que durant uns mesos el vaig trac­tar inten­sa­ment en ocasió d’escriure, fa uns deu anys, un lli­bre sobre el per­so­natge i la seva obra. Un lli­bre, per cert, que ha que­dat total­ment eclip­sat i empe­ti­tit pel que ara ha edi­tat i publi­cat ell mateix que titula, amb tota raó i jus­tesa, Xevi, una vida màgica, bo i cele­brant sei­xanta anys d’acti­vi­tat artística. Va veure la llum el desem­bre pas­sat, i se n’ha fet una pre­sen­tació espe­cial fa dos dies a Figue­res, a la gale­ria d’art El Claus­tre. Hi ha tot allò que hom pugui ima­gi­nar a l’entorn d’en Xevi i molt, molt més; és un lli­bre que no es pot pas lle­gir en qual­se­vol lloc perquè és d’un pes molt poc cor­rent, demana una bona taula o suport ferm, i molta calma en pas­sar les pàgines ple­nes de sor­pre­ses.

Una faceta del nos­tre home és que no s’ha aver­go­nyit mai enlloc de pro­cla­mar la seva cata­la­ni­tat bo i con­cre­tant-ne el lloc natal, Santa Cris­tina d’Aro. I això tant ho pro­clama a Ogassa com a Prat­dip, a Bogotà com a Ams­ter­dam, a Ramal·là com a Valla­do­lid. Per cert, la llista de ciu­tats i llocs on ha actuat resulta quasi increïble, tan extensa i vari­ada com és, però ben certa i per­fec­ta­ment docu­men­tada. I les foto­gra­fies d’ell amb per­so­nat­ges arreu del món, for­men un altre cap­breu inter­mi­na­ble.

Al seu poble saben (i diuen) que és el per­so­natge de la Vall d’Aro més retra­tat i fil­mat, de qui més han par­lat els mit­jans, qui més ha actuat a la tele­visió, al cinema i als esce­na­ris inter­na­ci­o­nals. I allò bo del cas és que en Xevi, després de sei­xanta anys d’actu­a­ci­ons inin­ter­rom­pu­des (ben sovint frenètiques anant d’un lloc a l’altre com una llançadora), no pensa parar ni un moment, és un inquiet còsmic que només mira quina en farà, i encara té molta corda per seguir aquest joc de la vida màgica. El gran músic Claude Débussy afir­mava que l’art és la més bonica de totes les men­ti­des. Podríem dir que l’art de la màgia és el més popu­lar, el més intri­gant i pot­ser la més espec­ta­cu­lar de totes les men­ti­des.