Tribuna
Et quedaràs per vestir sants
Les àvies són una espècie única i irrepetible. Quan ja no les tens valores aquelles expressions que només elles feien servir i que avui no només s’han perdut sinó que si algú les pronuncia difícilment s’entenen. Que davant d’una posta de sol de color rogent la meva àvia fes servir l’expressió “la Mare de Déu fa coques”, avui per als meus estudiants seria incomprensible. La coca, anant bé, podria ser la Coca-Cola. I Mare de Déu és un concepte per a alguns d’ells poc familiar. El mateix passa amb “quedar-se per vestir sants”, una meravellosa expressió que es fa servir per al·ludir a qui no es casa ni té perspectives de fer-ho.
Fa VINT anys el periodista Salvador Alsius va publicar un llibre anomenat Hem perdut l’oremus. Petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Per a joves que no saben i grans que no recorden, d’Edicions La Campana. En aquell llibre, el professor i periodista Alsius es queixava que hi hagué escolars que sabien “unes quantes coses sobre l’agitada vida que portaven els fills de Zeus”, és a dir, sobre mitologia grega, i que no en “rascaven ni una” quan es parlava de la tradició judeocristiana que ens impregna.
Ens preguntem amb Alsius què deu pensar un noia o una noia de vint anys quan sent dir que algú s’esquinça les vestidures, o que un partit polític comença, després d’unes eleccions, la seva travessa del desert. Certament el llenguatge és ben curull d’expressions no només religioses, però del vocabulari religiós no en poden negar la influència en la literatura, l’art, el cinema... i en la nostra parla. Un gol messiànic no es pot entendre, ni acabar com el rosari de l’aurora, sense uns mínims de cultura religiosa. Els qui s’entesten a bandejar-la de l’ensenyament estan deixant la nostra parla erma.
Explicar la religió no és adoctrinar. La doctrina, a catequesi. Explicar la religió és oferir als alumnes eines perquè entenguin que net com una patena prové del llenguatge religiós, i que la Trinitat no és només un nus de les rondes de Barcelona. El nom de pila no és un nom qualsevol, sinó el de bateig, de la pila baptismal. I hom pot dir: i què? No es tracta només de saber conceptes i relacionar-los per entendre obres penjades als museus, sinó perquè ens estem referint a la parla i a les expressions populars, que tenen sentit, història i significat.
Avui l’empobriment del lèxic, ja ens adverteix Lluís Duch, és un dels trets de la nostra cultura. I no és per estar-ne content com unes pasqües. Gràcies a Déu encara hi som a temps i no està tot dat i beneït: podem fer examen de consciència i dir el pecat però no el pecador. Reivindico anar a toc de campana, i alabat sigui Déu si acabarem d’Herodes a Pilat. La processó va per dins. I perquè se me n’ha anat el sant al cel, perquè per culpa d’aquest article estic arribant a misses dites. Ave Maria puríssima! Sort que tot plegat durarà de Nadal a Sant Esteve i Déu tanca una porta i obre una finestra.
I si al final no hi ha ni una ànima, homes de poca fe, sapigueu que l’home proposa i Déu disposa. Us en faríeu creus. I no es tracta de pixar aigua beneita. No posarem pas el crit al cel. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. No us en renteu les mans ni repiqueu i aneu a la processó. Aquest article ja sembla l’obra de la seu. No em sortiu ara amb un ciri trencat ni amb el sursum corda. Tinc més paciència que Job i sé que tots els camins duen a Roma. És una veritat com un temple. Que Déu us hagi perdonat.
