Assedegar l’enveja

Se sol dis­tin­gir l’enveja podrida de la sana enveja com si en fos­sin dues, però ho són? És evi­dent que el fet de voler ser com els altres no es tra­du­eix direc­ta­ment en enveja, però crec que hi ha quel­com de malaltís, per exem­ple, en la meva manera de viure la feli­ci­tat de qui es dedica al tea­tre, al cine o a la música, cons­ci­ent com soc de no haver tin­gut coratge per dedi­car-me a acti­vi­tats pro­fes­si­o­nal­ment tan arris­ca­des i com­pe­ti­ti­ves.

L’enveja entesa com a com­petència (el desig del que és o té un altre) pot ser motor de com­pe­ti­ti­vi­tat, però es con­ver­teix en mal­sana de debò quan més que acon­se­guir el que té l’altre es desitja que l’altre deixi de tenir-ho. L’exem­ple lite­rari-cine­ma­togràfic el tenim a la ver­dosa i con­su­mida con­dició d’en Sali­eri front un Mozart exul­tant. Recor­dem, però, que aquesta mal­sana volun­tat de des­truir l’altre des­tru­eix qui enveja, però també en molts casos qui és objecte de l’enveja. Inten­tem pen­sar-hi en clau política.

No sé com s’ha de dir, però quel­com sem­blant a l’enveja es desprèn de l’acti­tud dels valen­ci­ans quan varen incloure en la reforma del seu Esta­tut l’ano­me­nada “clàusula Camps”. El polític ha des­a­pa­re­gut, però la clàusula queda, i segons el que esta­bleix, els faci­lita la incor­po­ració de com­petències i drets inclo­sos en altres esta­tuts d’auto­no­mia quan així es con­si­deri con­ve­ni­ent i sig­ni­fi­qui d’alguna manera un bene­fici per a València. Es tracta de una mena de volun­tat que podríem tra­duir com “jo també ho vull”, encara que de vega­des no se sàpiga per què es vol la com­petència, ni si resul­tarà bene­ficiós per a la comu­ni­tat el fet de tenir-la. Si par­lem des de la pers­pec­tiva de l’acció política, podríem con­ve­nir, doncs, que una part de la hipertròfia de l’Estat autonòmic ha vin­gut donada per aquesta volun­tat gene­ra­lit­zada (i poten­ci­ada: recordi’s la tasca duta a terme per Cla­vero Arévalo per acon­se­guir que Anda­lu­sia tingués també un Esta­tut d’Auto­no­mia, mal­grat l’acti­tud refractària d’Alme­ria) de negar la diferència i afa­vo­rir la uni­for­mi­tat en els ter­ri­to­ris de l’Estat. L’Esta­tut andalús incor­po­rava la lite­ra­li­tat de bona part de l’Esta­tut català, fins i tot en paràgrafs que en aquest últim va ser rein­ter­pre­tats o sen­zi­lla­ment eli­mi­nats pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. No cal dir que la intenció a Cata­lu­nya i Anda­lu­sia, tot i emprar les matei­xes parau­les, era ben dife­rent, però com expli­car l’apa­rença a la gent no experta en dret perquè ho enten­gui? Impos­si­ble.

L’enveja és una ener­gia implo­siva i con­ta­mi­nant, moral­ment entesa com el pecat carac­terístic d’Espa­nya, pot­ser per la seva estra­nya con­dició, a la vegada rei­vin­di­ca­dora d’una inte­gri­tat ter­ri­to­rial ances­tral i objecte de pug­nes i bara­lles cons­tants per dis­tin­gir-se uns dels altres. El cert és que front volun­tats de sin­gu­la­rit­zar-se com les que des del segle XIX s’han donat a Cata­lu­nya o el País Basc, un movi­ment de recen­tra­lit­zació sol par­tir del cen­tre cap a la perifèria sota l’ombra de la visió napoleònica-borbònica del Dret i l’Admi­nis­tració Pública. És la reacció una forma d’enveja o la volun­tat lle­ial de cons­truir una uni­tat més forta?

Si la política pateix del pecat d’enveja és perquè les per­so­nes que cons­tituïm comu­ni­tat també som vícti­mes de les seves mos­se­ga­des, en la seva versió mode­rada, motor de com­petència, o en el ves­sant malaltís que voreja l’auto­des­trucció. Men­tre dis­ser­tava al cen­tre cul­tu­ral CETRES d’aquest penúltim pecat i de les seves mani­fes­ta­ci­ons huma­nes i polítiques, pre­pa­rant-nos així per ence­tar l’últim debat entorn del gran pecat de la supèrbia, pen­sava també en la reflexió dels psicòlegs sobre la nos­tra crítica envers els altres i com sol reflec­tir man­can­ces o defec­tes de la nos­tra per­so­na­li­tat. I hi afe­gia jo que quan amaga una íntima ale­gria per la desgràcia en què pugui caure l’enve­jat, estem davant de l’últim esglaó de l’escala cap a l’infern de l’enveja. Què, sinó l’enveja, pot con­ti­nuar ali­men­tant la crítica que es fa d’un arbre tan cai­gut com Iñaki Urdan­ga­rin, un cop jut­jat, expo­sat, per­se­guit i con­dem­nat per vicis d’ahir expo­sats a la lupa sense pie­tat (i no per això menys cega) del pre­sent? Enveja de qui era?, enveja que pugui esco­llir la presó?, enveja que esti­gui sol per com­plir la seva con­demna? Es dirà que és justícia, però, en la íntima ale­gria de veure enfon­sat qui ho ha tin­gut tot, més aviat s’asse­dega la ven­jança, una forma d’enveja que con­su­meix l’ener­gia de la comu­ni­tat. Per con­tro­lar-la es dona el pa amb circ de sem­pre. Tocava aba­tre un boc per evi­tar els estralls que sem­pre fa l’enveja, no fos que arribés tan amunt que fes peri­llar el sis­tema.