Indefensió i submissió

El món està divi­dit entre els mal­trac­ta­dors i els mal­trac­tats i Espa­nya ja li ha fet saber a Cata­lu­nya unes quan­tes vega­des al llarg dels últims 500 anys quin paper han de jugar els uns i els altres. Els espa­nyols tenen la força i, per tant, el poder, i en con­seqüència el destí dels cata­lans és sot­me­tre’s als desig­nis de Madrid o assu­mir que els cau­ran hòsties. Aquest prin­cipi fona­men­tal no ha gene­rat cap mal­de­cap a reis i dic­ta­dors; el pro­blema és la democràcia. Per això s’han ideat tots els eufe­mis­mes ima­gi­na­bles per viure aquesta experiència extrema de la forma més natu­ral i indo­lora pos­si­ble. Digues-li Cons­ti­tució, pacte de con­vivència, fra­ter­ni­tat, fede­ra­lisme, Estat de les auto­no­mies, estat de dret, Esta­tut d’Auto­no­mia i un llarg etcètera. Tots són con­cep­tes plens de bones inten­ci­ons, però no afron­ten el pro­blema real, que és una relació de con­vivència basada en la inde­fensió i la sub­missió d’una de les parts. L’única eina que ser­veix per for­ma­lit­zar una relació basada en la lli­ber­tat i el pacte és el referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, però això, per a Espa­nya, és l’anti­crist, l’innom­bra­ble, l’impos­si­ble, perquè qüesti­ona el prin­cipi fona­men­tal (recor­din: tu manes i jo obe­eixo, si no, em mates). L’1 d’octu­bre exhi­beix això amb tota la seva cru­esa i, jus­ta­ment per això, a més de per defen­sar el prin­cipi, tot el que ha vin­gut després és pura ven­jança. Una ven­jança d’Estat des del TC, el Suprem, l’Audi­en­cia Naci­o­nal, el Tri­bu­nal de Comp­tes, el govern d’Espa­nya, la fis­ca­lia, la Guàrdia Civil, la Policía Naci­o­nal, el rei i uns quants jut­jats; i una ven­jança social que pren cos en totes i cada una de les mise­ra­bles agres­si­ons físiques o ver­bals per­pe­tra­des amb total impu­ni­tat. Per això uns arri­ben a la con­demna en lli­ber­tat i prèvies totes les sentències pos­si­bles i altres són emma­ni­llats, tan­cats i con­dem­nats sense judici, silen­ci­ant tes­ti­mo­nis, obvi­ant pro­ves i vul­ne­rant drets. Per això un movi­ment pacífic i democràtic com el sobi­ra­nisme està sent cri­mi­na­lit­zat com a vio­lent i col­pista. Per això un sim­ple llaç groc genera cada dia agres­si­ons, insults, vio­la­ci­ons de drets i fins i tot rabi­e­tes polítiques. I, és clar, davant d’aquest pano­rama, hi ha qui creu que cal tor­nar a l’Esta­tut de 2006. Eureka!