El vi de l’Empordà

Pot­ser em crida més l’atenció aquest vi, que cada vegada té més adep­tes, pel fet que a la botiga de casa de Sant Feliu de Palle­rols, a la Gar­rotxa, un super­mer­cat d’abans d’aquells que venien vetes i fils, paraigües de pas­tor, immen­sos, cami­ses i ame­ri­ca­nes de vellut, i per Reis jogui­nes de tota mena, en aque­lla botiga, dic, un bon dia va aparèixer un enorme bocoi, que es va omplir de vi de Llançà. A casa també veníem vi. Amb la sort, almenys per a mi, que a casa hi havia pocs calés, ja he dit alguna vegada que érem 10 ger­mans, però mai va fal­tar el porró damunt la taula a l’hora dels àpats. I encara sali­vejo quan penso en aquells talls de pa i vi ensu­crat, que ens feia les delícies del bere­nar. I no us pen­seu, no, el vi negre hi era amb abundància fins al punt que havíem de posar un plat perquè no se’ns trenqués el tall de pa. Doncs sí, a casa també havíem venut vi de l’Empordà.

Ja de gran, quan em vaig ins­tal·lar a Tor, vaig començar a anar a com­prar vi a la coo­pe­ra­tiva d’Espo­lla, ser­vit amb aque­lles capses que con­te­nen un reci­pi­ent ben pro­te­git, que fa que el vi es con­servi. Abans eren de vint litres i ara, de quinze. Ja em va bé perquè m’he fet gran i els de vint em pesa­ven molt. Com a vi de taula no en bec d’altre, el porró sem­pre a la nevera, estiu i hivern, tot i que he de reconèixer que cada vegada més els vins de l’Empordà, tots, ja siguin de taula o embo­te­llats, són una delícia. Deu ser per això que amb uns altres amics, men­su­al­ment, fem la ruta del vi, que ara ja és ofi­cial i es tro­ben rètols a les car­re­te­res. Comen­cem a Vilajuïga –apro­fi­tem per com­prar la millor aigua del món, que espero que aviat es tor­narà a ven­dre–, ens atu­rem a Gar­ri­gue­lla i aca­bem a Espo­lla. Mol­tes vari­e­tats de vi, sense obli­dar l’oli, una altra delícia de l’Empordà.

Fa una set­mana, el bon amic Xavier Albertí ens va con­vi­dar, als que havíem estat del Con­sell Edi­to­rial d’El Punt Avui, a conèixer el seu celler de Can­ta­llops, que té un nom ben ade­quat, Vinyes dels Aspres. Un altre des­co­bri­ment. Bàsica­ment em va impres­si­o­nar perquè vaig veure que aquell vi era fet més amb el cor que amb el cap, tot ple­gat diri­git per en David, un jove engi­nyer que havia nas­cut enmig d’aque­lles vinyes, per cert fill d’un alcalde del poble, que pro­ce­dia ni més ni menys que de la meva terra, Sant Feliu de Palle­rols, amb qui teníem molt bona amis­tat, en Josep Molas. Cada ampo­lla de vi és un tre­sor. Em cos­tava veure en Xavier, un home al qui sem­pre havia lli­gat amb el món dels embo­tits amb fàbrica a Camp­llong, il·lusi­o­nat pel món del vi. És clar, diguem-ho tot, ell des­cen­deix d’aquests indrets.

Vam fruir d’un bon vi i d’un espec­ta­cle a l’aire lliure –Frag­ments de con­ver­ses. Epis­to­lari Toldrà-Clau­sells– amb en Queco Novell, Xavier Ricart i la vio­li­nista Cèlia Johé, acom­pa­nyats per la tra­mun­tana i amb la par­ti­ci­pació del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, en Quim Torra. Més, impos­si­ble.