Vergonya

No és habi­tual esco­llir els país on vols viure, tot i que hi ha molta gent que ho fa per neces­si­tats econòmiques, fugint de la repressió i de la violència o sim­ple­ment, els més afor­tu­nats, perquè s’han ena­mo­rat d’un lloc o d’una cul­tura con­creta i han deci­dit sumar-la a la seva. Les raons són mol­tes i diver­ses, però en tot cas el més habi­tual és que et que­dis a viure on has nas­cut.

Jo mateixa he vis­cut en països tan diver­sos com França, la meva alma mater, els Estats Units i el Japó i tinc alguna influència de tots aquests, però he tor­nat perquè em sento còmoda al meu país, Cata­lu­nya, o almenys m’hi sen­tia fins a l’1 d’octu­bre. I em que­daré, perquè he après que nord enllà la gent no és gaire més lliure ni feliç. Bé, d’ençà de l’1 d’octu­bre hem per­dut mol­tes coses, és veri­tat, però n’hem gua­nyat una, hem desem­mas­ca­rat un estat i un rei. Perquè les man­can­ces democràtiques venen de lluny, de molt lluny, però el procés les ha posat en evidència i el món final­ment les ha vist. D’altra banda, també a l’inte­rior, mol­tes per­so­nes s’han tret la bena dels ulls, la bena d’una Tran­sició que cre­ien modèlica i que d’alguna manera va ser covarda perquè no va gosar afron­tar els pro­ble­mes de cara.

El procés, doncs, ha fet que perdéssim tota espe­rança d’enten­dre’ns amb un estat abu­sa­dor que es va cons­truint sobre cadàvers a les cune­tes que ningú vol desen­ter­rar i sobre uns nivells de cor­rupció que si no fos perquè són tan greus farien riure... Algú deia l’altre dia que sem­blava que vivíem dins d’una pel·lícula de Paco Martínez Soria, reflex his­triònic d’una cul­tura molt allu­nyada de la nos­tra. Un estat que es per­met una justícia capaç de jus­ti­fi­car o fins i tot riure les gràcies d’una Manada de mas­cles car­pe­to­vetònics que no han evo­lu­ci­o­nat des de l’edat de ferro, mas­cles de la Car­petània xulesca que tant em recorda Tavar­nia.

Parlo d’aquest estat que dis­culpa cinc mas­cles dro­gats i embo­gits que vio­len una noia de 18 anyets i que la justícia dis­culpa, amb un parell de vots par­ti­cu­lars en con­tra i un vot par­ti­cu­lar dema­nant-ne l’abso­lució. Per què? Perquè ella no es va resis­tir prou. Eren cinc con­tra una, però això no importa. Excu­ses de mal­trac­ta­dor. T’apa­llisso perquè n’apren­guis, perquè t’ho has bus­cat, i et violo perquè en el fons t’agrada i mos­tro la meva gesta a les xar­xes soci­als perquè m’enve­gin. Quina bar­ba­ri­tat! Però les bar­ba­ri­tats a Car­petània i a Vetònia sur­ten bara­tes. Els mas­cles ja són al car­rer en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal i amb una fiança de 6.000 euros, i ja han ser­vit de model per a un parell de vio­la­ci­ons en grup més. Això no és una sentència, és una agressió a totes les dones, a totes nosal­tres. I què diu el nou govern jove, pro­gres­sista i modern, en què les dones són majo­ria? Diu que no pot inter­fe­rir en les deci­si­ons judi­ci­als. Per­do­nin? Doncs per què no tor­nen els nos­tres pre­sos que tenen segres­tats com a ostat­ges gràcies a una fron­tera difusa entre el poder exe­cu­tiu i el judi­cial? Polítics valents i inte­gres a la presó, incul­pats i exi­li­ats, amb fian­ces milionàries, fa mesos que viuen un mal son a causa d’una acu­sació par­ti­cu­lar ultra. Per què? Per faci­li­tar que el poble expressi la seva volun­tat a través d’un vot. Per faci­li­tar la democràcia.

I ara ens volen fer creure que les coses han can­viat, que ja no tenim un govern de dino­sau­res d’una altra època sinó un govern jove, guapo i modern. Però la repressió resta intacta, perquè tots els governs, siguin del signe que siguin, són esclaus d’una Espa­nya pro­funda que es resis­teix a can­viar segle dar­rere segle. Pel que fa a Cata­lu­nya, que el pre­si­dent espa­nyol es digui Rajoy o Sánchez no can­via res, d’això ja en tenim experiència. Pot­ser se m’escapa alguna cosa, tant de bo. Però, arri­bats a aquest punt, ja no em crec cap pro­mesa.

Però mal­grat els moments fos­cos que vivim em sento còmoda a Cata­lu­nya i sento ver­go­nya per aquesta Espa­nya anco­rada en el temps. Per tant, ara toca resis­tir, perquè resis­tir és vèncer. Fa 300 anys que resis­tim, hi estem acos­tu­mats i sabem com fer-ho. Resis­ti­rem i ven­ce­rem, encara que només sigui per retor­nar els nos­tres pre­sos i exi­li­ats a casa, perquè els volem lliu­res. Però també perquè volem viure en un país que ens amari d’orgull i no de ver­go­nya.