Dos polis

Tot i que l’estratègia psi­cològica cone­guda com poli bo/poli dolent (en anglès, good cop/bad cop) es va expli­ci­tar per pri­mera vegada en la revista ame­ri­cana Con­gres­si­o­nal Quar­terly fa 62 anys, el PP no sem­bla haver-ne sen­tit par­lar. La seva estratègia amb els cata­lans repu­bli­cans ha estat la de poli dolent/poli dolent: deten­ci­ons, mul­tes estra­tosfèriques, acu­sa­ci­ons sur­re­a­lis­tes, insults a dojo. El PSOE, però, ha introduït, de cop i volta, la figura del poli bo: la decisió –que el PP, per cert, hau­ria pogut pren­dre fa mesos– d’obeir les lleis espa­nyo­les i tras­lla­dar els pre­sos polítics a Cata­lu­nya n’és una mos­tra, com ho és el diàleg bila­te­ral que ha de començar demà. Però el poli dolent con­ti­nua exis­tint en la forma del mateix PP; i Cs; i el sec­tor més reac­ci­o­nari del PSOE; i una ultra­dreta impune; i uns mit­jans de comu­ni­cació xenòfobs ídem; i uns poli­cies dolents de debò; i un ambai­xa­dor que deni­gra els cata­lans i el seu pre­si­dent a Was­hing­ton; i un jutge que imposa fian­ces impro­ba­bles a uns exi­li­ats que no han estat pas jut­jats i es nega a dei­xar en lli­ber­tat els pre­sos esmen­tats (amb les matei­xes mesu­res cau­te­lars, posem per cas, que altres jut­ges con­ce­dei­xen a ban­des de vio­la­dors). Es té la sen­sació, de fet, que d’Espa­nyes n’hi ha dues (em refe­reixo als poders fàctics): una que té una cara pas­sa­ble­ment humana, i una altra que prac­tica una mena de gangs­te­risme naci­o­na­lista. Què hi fan els cata­lans repu­bli­cans enmig de tot ple­gat? No és pas una pre­gunta retòrica.