Pels cables

Pas­se­jant per Cale­lla de Pala­fru­gell, una botiga a peu de car­rer em crida. Veig com­ple­ments, cis­tells de vímet, pol­se­res de tur­mell amb tur­que­ses i pica­rols dimi­nuts. Al penja-robes, només enfoco una samar­reta blanca amb estre­lles pla­te­ja­des. Un dia em van dir que jo era una porta i que dar­rere meu hi havia una habi­tació molt més gran, una cam­bra que no es cor­res­po­nia amb la mida d’aquesta porta que era jo. Començo a pen­sar que dins d’aquesta estança hi ha molts cables con­nec­tats amb d’altres estan­ces d’altres per­so­nes. Poques. Espe­ci­als. Úniques. Al ves­pre, a casa, des­co­breixo que a vuit-cents quilòmetres de mi, men­tre jo badava a la botiga, tu can­ta­ves amb la mateixa samar­reta blanca d’estre­lles pla­te­ja­des. Feia vint anys que no recor­dava un somni. El pri­mer de juliol em vaig lle­var amb una escena nítida a la retina: dues per­so­nes-pla­neta sor­tien de dos núvols espes­sos i blanquíssims. Només se’ls veia el tors i el cap. Eren un home i una dona flo­tant en un espai celeste. Sense moure’s de lloc. Pot­ser recol­za­ven els peus des­calços en algun cable (blau) elèctric. “Què hi fas, aquí?”, “Ni idea, i tu?”, “Doncs ja ho veus.” Ella allar­gava el braç i li tocava el del­toi­des. Ell reia. “Caram, no?”, “Sí mira, aquí dalt hi ha un gimnàs i per fi tinc temps.” L’equi­li­bri és impos­si­ble. Pels cables tran­si­ta­ven estre­lles pla­te­ja­des, també. I parau­les. Mots acce­le­rats de dues o més síl·labes que fluïen per una ruta invi­si­ble cap a les boques d’aquells dos pla­ne­tes humans, que seguien xer­rant men­tre arri­bava la nit, cada vegada més blava. Ells reien mig sub­mer­gits en els seus núvols. Fins que un llam­pec groc els va emmu­dir. I els va enram­par.