Ratafia

Aquest estiu la rata­fia ha estat la pro­ta­go­nista de mol­tes tau­les, en dinars i sopars o en tro­ba­des d’entre hores. Ho escric per pròpia cons­ta­tació. Beguda de vocació popu­lar, fins humil, el gest del pre­si­dent Quim Torra en la visita al pre­si­dent de les Espa­nyes ha donat a aquest espi­rituós l’aura de beguda naci­o­nal i, com diu un bon amic, no pot fal­tar a cap llar cata­lana. Ben­vin­gut, doncs, el renai­xe­ment de la rata­fia.

A l’entorn del licor s’ha obert un nou debat, fruit de la pre­dis­po­sició cata­lana a les grans dis­cus­si­ons a taula. I com sia que exis­tei­xen tan­tes fas­si­nes com comar­ques, a més dels molts des­til·ladors par­ti­cu­lars, la dis­cussió és força plu­ral: quina és la millor rata­fia? Un tema can­dent, amb opi­ni­ons diver­ses.

Els dar­rers mesos he pro­vat diver­ses rata­fies, fins he assis­tit a un apas­si­o­nat tast de qua­li­tat, i encara he assis­tit a un enter­ra­ment on, després de l’aco­mi­a­da­ment, fami­li­ars i amics hem brin­dar amb la popu­lar beguda. Tinc la meva opinió sobre les bones i les millors (que no diré públi­ca­ment), però, segur, la rata­fia ja forma part del debat de país i la república.

Dins un pro­jecte comú, hi ha gus­tos per a tot­hom i seria un error uni­fi­car els diver­sos mati­sos de la rea­li­tat, mal­grat hi hagi un acord comú en les carac­terísti­ques gene­rals del pro­ducte. Pot­ser per això no entenc gaire gens que l’ANC pro­mo­gui unes primàries unitàries per a les pròximes muni­ci­pals, una acció que no es pot fer al marge dels par­tits, ja no dic con­tra deter­mi­nats par­tits (com sem­bla deduir-se d’unes afir­ma­ci­ons sobre Ada Colau). Com en la rata­fia, en la política també cal degus­tar mati­sos i pala­dars dins un pro­jecte comú. I quan parlo de rata­fia no només parlo del licor.