Un xalet a la pineda

Durant uns anys, tan pocs que he de posar-hi tots els sen­tits per recu­pe­rar l’olor emba­fa­dora d’una figuera que hi havia al dar­rere, vam tenir un xalet a la costa. Era una d’aque­lles case­tes arren­gle­ra­des que van pro­li­fe­rar als setanta robant ter­reny a les pine­des, totes iguals, arre­bos­sa­des de blanc, amb teu­lada a dues aigües i la típica sanefa de trèvols de rajola rive­te­jant el tan­cat de l’entrada. Eren cons­truc­ci­ons una mica bava­re­ses; bar­reja de casa de nines i bar­raca de con­tra­ban. Mol­tes d’aque­lles urba­nit­za­ci­ons d’esti­ueig de finals del fran­quisme ja eren de fet un pro­ducte d’aquell ser­vei de paque­te­ria audaç, del qual algu­nes cases encara con­ser­ven, al soter­rani o a les gol­fes, el cau on s’hi guar­da­ven els far­cells de tabac i alguna caixa de per­fum francès o de licor. A la nos­tra, no hi teníem cap ama­ga­tall, o almenys no n’ha que­dat cap regis­tre a la memòria fami­liar. Jo era molt petita, i al cap de poc ens la vam haver de ven­dre, però n’he retin­gut sem­pre l’habi­tació de les lli­te­res, un moble insòlit per a nosal­tres, amb aquells cobre­llits de qua­drats verds i ver­mells que han anat pas­sant després de casa en casa, i el balancí del pati, sota la figuera. Era un balancí, o més aviat un banc que es gron­xava amb un gri­nyol ador­mi­dor? De ferro, segur, pin­tat de blanc, que era el color de la llum de fireta d’aquells estius i con­tras­tava més amb la ciu­tat tar­do­renca. No hi he tor­nat més, a la nos­tra urba­nit­zació, però l’he reco­ne­guda en mol­tes d’altres de l’època, ali­ne­a­des a l’ombra dels pins, amb un camí de pedre­tes fins al petit porxo de l’entrada.

Avui hi viu encara la mateixa gent que va com­prar-les fa cin­quanta o sei­xanta anys. Es conei­xen entre ells perquè han anat enve­llint junts, d’un estiu a l’altre, i perquè es con­ti­nuen posant la mateixa camisa ratada o el mateix davan­tal quan sur­ten a regar al jardí. Han aca­bat sent ven­tu­ro­ses residències de gent gran. L’ele­ment jove l’apor­ten els fills i els nets, una des­cendència fes­tiva i incons­ci­ent que, d’aquí a poc, ja no podrà fer front al cost de man­te­nir cap d’aquests records i se n’haurà de des­pren­dre a con­tra­cor. Qui pot per­me­tre’s, avui, una caseta vora mar? Cap de nosal­tres, ben segur, cap dels fills d’aque­lla gene­ració tre­ba­lla­dora que, amb els estal­vis, en tenien per a un tros de pineda o un clap de bosc on aixe­ca­ven ni que fos una bar­raca per aire­jar-hi la mai­nada i coure-hi unes sar­di­nes a la brasa o uns mus­clos al vapor. Som força més grans que ells ales­ho­res, tenim fei­nes més qua­li­fi­ca­des, un tele­vi­sor de qua­ranta pol­za­des i un GPS incor­po­rat al cotxe, però per vacan­ces con­ti­nuem anant a casa seva, a repro­duir els estius de quan érem nens perquè no n’hem pogut crear cap de nos­tre, amb uns cobre­llits nous i un pati al dar­rere amb la nos­tra pròpia figuera.