Salvador Carrera

Tran­quil, em digué en Sal­va­dor quan vaig anar a dema­nar-li que com a pre­si­dent de la Dipu­tació de Girona ens donés un cop de mà per arran­jar un pis que acabàvem de llo­gar com a seu del nou Col·legi de Peri­o­dis­tes de Girona. No veig la manera de jus­ti­fi­car-ho com a des­pesa de l’orga­nisme que pre­si­deixo, con­tinuà, però tinc una caixa secreta, que només conec jo, que faig ser­vir per a casos com aquest. Par­lem dels anys vui­tanta, quan les asso­ci­a­ci­ons de la premsa de Cata­lu­nya van pas­sar a con­ver­tir-se en el pri­mer Col·legi de Peri­o­dis­tes de l’Estat espa­nyol. Gràcies a aquest ajut d’en Sal­va­dor vàrem poder aixe­car una seu mínima­ment digna, que encara per­dura i que ha tin­gut una gran uti­li­tat.

M’atre­vi­ria a dir –i sé que és molt fort el que dic– que en Sal­va­dor Car­rera és la per­sona més equi­li­brada que he cone­gut mai, i amb els meus quasi 80 anys i per la meva feina n’he trac­tada molta, de gent. La seva imatge és d’aque­lles que no s’esbor­ren, en posi­tiu és clar, no el vaig veure mai córrer, mai, ni tam­poc riure esbo­jar­ra­da­ment. Tenia un som­riure que donava pau, pre­nia deci­si­ons quan calia, i amb molta segu­re­tat, no es feia enrere fàcil­ment. Una de les altres grans vir­tuts que tenia en Sal­va­dor era la seva sen­zi­llesa. Venia d’una banca, suposo que econòmica­ment era una per­sona molt sol­vent, i de ben segur amb diners sufi­ci­ents per por­tar una vida podríem dir de ric. Quanta gent hem vist que amb el suport dels diners han vol­gut aparèixer com uns grans “senyors”, com­prant tot allò que els interes­sava, sobre­tot el poder. Va por­tar una vida política intensa, va ser alcalde de Ribes de Fre­ser, va ser pre­si­dent de la Dipu­tació de Girona, fou ele­git per al Congrés dels Dipu­tats i també va estar al Senat. Ocu­pava llocs de res­pon­sa­bi­li­tat, feia una feina de for­mi­gueta, com algú l’ha defi­nit, no recordo que mai es barallés amb ningú, i això que en política és fàcil tenir dis­cus­si­ons amb gent que no són del teu mateix parer. En el fons era una per­sona amb men­ta­li­tat de poble, por­tava, segons m’han expli­cat, una petita car­to­lina a la but­xaca, on anava apun­tant els temes que tenia pen­dents. No recordo que lluís mai d’apa­rells sofis­ti­cats. Amb la seva car­to­lina a la but­xaca anava que xutava, allí hi tenia apun­tat tot el que havia de fer, ja fos­sin collo­na­des, com diria en Pla, o bé els grans temes d’alta política.

Quan va dei­xar la política, no es va tan­car a casa, va ser pre­si­dent del Con­sell Social de la Uni­ver­si­tat de Girona. Hi va entrar per tre­ba­llar, podeu estar-ne segurs, no per dei­xar-se veure per tal que es parlés d’ell. Tenia amics, en Sal­va­dor? Segu­ra­ment que sí, però em sem­bla que no gai­res. Amb tot, podríem dir que tots els que el vam trac­tar habi­tu­al­ment ens con­si­deràvem quel­com més que cone­guts o salu­dats. Una mica d’amics sí que ho érem. I ens ho demos­trava amb el seu tracte exqui­sit.

La seva dis­creció va durar fins al final de la seva vida. Era con­si­de­rat el sol­ter d’or. Es va casar amb la meva amiga Irene Rigau. I en els dar­rers anys va des­a­parèixer de l’escena pública, amb la mateixa sere­nor que en plena vita­li­tat. Des­cansa en pau, Sal­va­dor, amb la mateixa pau que et va acom­pa­nyar tota la vida.