Campanes ja no tinc

Pujo a un poblet i veig al balcó d’una casa molt acos­tada a l’església una pan­carta que diu: “Volem dor­mir; no a les cam­pa­nes.” En casos així, que pro­li­fe­ren, el pri­mer impuls és posar-se a favor del cam­pa­nar i en con­tra del veí que se n’exclama. El cam­pa­nar de l’església que dic té mil anys, pot­ser més. La casa és nova. A l’hora d’anar-hi a viure, no va tenir en compte l’inquilí a què s’expo­sava? Pot­ser la va com­prar entre hora i hora. Pos­si­bi­li­tat des­car­tada: les cam­pa­nes toquen tots els quarts. Pot­ser hi ha a la casa un malalt sobre­vin­gut i el seu mal no vol soroll. Pot­ser és un antic habi­tant del poble que s’ha reno­vat la casa per viure més con­for­ta­ble­ment i creu que la reno­vació com­porta pres­cin­dir de sons arcaics. Hau­ria d’haver tru­cat a la casa i pre­gun­tar-ho. Si no, tot són espe­cu­la­ci­ons. Parlo, en canvi, amb un senyor que passa pel car­rer: “Doncs jo no podria dor­mir sense les cam­pa­nes.” Tot seguit em con­fessa que hi està tan habi­tuat que ni les sent. Hi afe­geix: “De vega­des em des­perto a mitja nit pre­gun­tant-me quina hora deu ser. Deixo pas­sar l’estona. Amb sort, les cam­pa­nes m’anun­cien l’hora exacta al cap de poc. Si toquen els quarts, m’haig d’espe­rar més per saber-la, de vega­des prop d’una hora.” “Deu ser empi­pa­dor.” “Vostè no sap quina sus­pensió espi­ri­tual s’expe­ri­menta en aquell moment noc­turn d’incer­tesa.” No sé si n’he tret l’aigua clara.

Abans els des­per­ta­dors eme­tien un tic-tac dur i obses­siu que el silenci de la nit engran­dia. Ara ens hem equi­pat amb des­per­ta­dors silen­ci­o­sos com un rellotge de sol que quan sonen sem­bla que canti un grill. La gent no vol cam­pa­nes estentòries, és clar. Ni per saber l’hora ni per des­per­tar-se ni menys encara per reco­llir-se a resar l’ànge­lus al mig­dia. L’argu­ment de la “con­ta­mi­nació acústica” els va a favor. Empa­rant-se en una causa tan justa, alguns alcal­des han dema­nat al rec­tor de la parròquia que silenciï el cam­pa­nar.

Mossèn Cinto, tan sil­ves­tre i natu­ral, sol·lici­tava, en canvi, més cam­pa­nes. “Doncs que has per­dut la veu?”, feia dir al cam­par de Sant Miquel de Cuixà adreçant-se al de Sant Martí del Canigó. “Cam­pa­nes ja no tinc”, res­po­nia l’inter­pel·lat. I excla­mava: “Oh, qui pogués tor­nar-me-les un dia!” “Cam­pa­nes ja no tinc”: aquest dèbil “tinc” final és el “dring” llunyà de les cam­pa­nes per­du­des, el seu últim eco. Ver­da­guer cada dia que passa ho fa més bé.

Amb el nou horari euro­peu ens volen fer anar a dor­mir a les deu. Les deu, les onze, les dotze... Massa cam­pa­na­des, des del llit. I després hi ha les repe­ti­des per si no s’han sen­tit les del pri­mer toc. I els quarts. Ni quarts ni hores: el veí del poblet té la par­tida gua­nyada. “El meu país és tan petit que des de dalt d’un cam­pa­nar sem­pre es veu el cam­pa­nar veí.” Que es vegin, però que callin.