90 anys d’Hilari Raguer

El pare Hilari Raguer, monjo de Mont­ser­rat, ha arri­bat als 90 anys i, per cele­brar-ho, l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans ha publi­cat els seus Escrits dis­per­sos d’història, amb pròlegs i pre­sen­ta­ci­ons de Joan­domènec Ros, pre­si­dent de l’IEC; de Mercè Conesa, expre­si­denta de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, i de Jaume Sobrequés i Callicó, pre­si­dent de la Soci­e­tat Cata­lana d’Estu­dis Històrics.

L’his­to­ri­a­dor Josep M. Figue­res, pro­fes­sor d’història del peri­o­disme a la UAB –que repassa la tra­jectòria de Raguer com a his­to­ri­a­dor i que anota la seva extensa bibli­o­gra­fia–, va tenir la feliç idea de pro­po­sar, amb motiu d’aquest ani­ver­sari, als seus col·legues de la dita soci­e­tat, reco­llir i edi­tar aquests “escrits dis­per­sos” del pare Hilari (publi­cats en dia­ris i revis­tes, jor­na­des, con­gres­sos i con­ferències), que for­men (i no hi són tots) un com­pacte volum de gai­rebé sis-cen­tes pàgines, ple­nes de notícies sobre històries de la història, sobre­tot del segle XX, que no se sabien o se sabien mala­ment. Una fei­nada. Aquests mon­jos de Mont­ser­rat, quan s’hi posen... ja ens ente­nem. Dis­po­sen d’una bibli­o­teca feno­me­nal i el que no tro­ben allí ho bus­quen –com qual­se­vol his­to­ri­a­dor digne d’aquest nom– als més diver­sos arxius, a d’altres bibli­o­te­ques, com ara la vati­cana i, en fi, enques­tant direc­ta­ment els pro­ta­go­nis­tes de la nos­tra història, en aquest cas la història de la República, la Guerra Civil i l’exili, sobre­tot, en el cas d’aquest infa­ti­ga­ble savi monjo, les rela­ci­ons –sovint males rela­ci­ons– que es produïren en aquells temps entre l’Església espa­nyola i la cata­lana, els governs de la República i els del fran­quisme i la Santa Seu. Un pano­rama que, cer­ta­ment, no es pot ven­ti­lar amb qua­tre tòpics, que són els que ha anat acla­rint i des­fent –amb paciència bene­dic­tina, mai millor dit– aquest eclesiàstic que, des de la seva infan­tesa dels vuit anys, el 1936, veia, des de Sant Just Des­vern, d’on un oncle seu era rec­tor de l’església, com els faie­ros la cre­ma­ven i mata­ven cape­llans.

D’aquí va arren­car tot: ama­gar-se a Bar­ce­lona, pro­te­gir l’oncle capellà, veure la torre de Sant Just saque­jada i con­ti­nuar els seus estu­dis pri­ma­ris a l’Escola Blan­querna, sota l’estrèpit de les bom­bes. Tot això –i més– ho conta Raguer en El meu qua­dern de la guerra, notes per­so­nals que fins ara roma­nien inèdites. El con­junt de les seves apor­ta­ci­ons sobre els temes citats (Cata­lu­nya i l’Església cata­lana, l’Església i la Guerra Civil i el Con­cili Vaticà II) estan dilu­ci­da­des sota la pre­missa de Lleó XIII que encapçala el lli­bre: “La pri­mera llei de la història és no gosar men­tir; la segona, no tenir por de dir la veri­tat.” I, a fe de Déu i de la More­neta, que Hilari Raguer ho ha ben acom­plert, posant les coses a lloc i no estal­vi­ant, als dos bàndols del con­flicte, les con­tra­dic­ci­ons i “raons d’estat” o “raons de fe”que esgri­mien per jus­ti­fi­car les seves acci­ons. Home­not com­ba­tiu per la lli­ber­tat de Cata­lu­nya, dedica, també, el seu record a d’altres home­nots que va conèixer i amb els quals va tre­ba­llar per aquest objec­tiu, començant per la vaga de tram­vies, de 1951, a causa de la qual va estar empre­so­nat a Montjuïc.