L’espai interior de la ciutat

L’espai públic urbà té dife­rents defi­ni­ci­ons però l’arqui­tecte i poeta Joa­quim Español n’empra una d’espe­ci­al­ment seduc­tora: l’espai públic és l’espai inte­rior de la ciu­tat. I ho és perquè, tot d’una, ens situa en una gran casa com­par­tida, la ciu­tat, amb les seves estan­ces –les pla­ces, els car­rers...– i els seus recin­tes –els edi­fi­cis– envol­tant-los. Ho és també perquè remet a la gent que l’habita, els ciu­ta­dans: en un inte­rior ens hi estem i, nor­mal­ment, hi rea­lit­zem alguna acti­vi­tat. Perquè, com en un habi­tatge, els espais públics de la ciu­tat tenen fun­ci­ons dife­rents i mix­tes, i poden cons­ti­tuir alhora sales d’estar a l’aire lliure, cor­re­dors, espais de joc o també enor­mes sales de lec­tura. Igual que en Bruno Zevi deia que el que és defi­ni­tori de l’arqui­tec­tura és el seu espai inte­rior, podríem dir que el que és defi­ni­tori de la ciu­tat és el seu espai públic.

Però l’espai públic, com l’espai domèstic, és també un reflex de la soci­e­tat que l’habita, dels seus cos­tums i cul­tura. Les medi­nes mar­ro­qui­nes pre­sen­ten un intri­cat sis­tema de car­rers que és el pur reflex for­mal de la volun­tat de gra­duar la pro­tecció de la inti­mi­tat. Des de la porta de la ciu­tat fins a la cam­bra, els car­rers de la ciu­tat es poden dibui­xar com una pro­gres­siva rami­fi­cació arbòria de buits que acu­llen més o menys acti­vi­tats i gents, amb usos més o menys públics i amb uns graus de pri­va­ci­tat crei­xent, des del trànsit entre intru­sos fins a la quo­ti­di­ana tro­bada entre la comu­ni­tat veïnal o la reunió al vol­tant del pati de la família més pro­pera. Com també passa a les nos­tres ciu­tats anti­gues, l’espai urbà és tros­se­jat, frag­men­tat, sem­pre par­cial, una suma de racons i pla­ces. I, en la seva múlti­ple defi­nició radica la seva ver­sa­ti­li­tat i bellesa. Allà pot pas­sar-hi qual­se­vol cosa, sobre­tot la vida, la relació, la comu­ni­cació, l’inter­canvi...

Tot i la mul­ti­tud d’espais extra­or­di­na­ris dis­se­nyats i cons­truïts als cen­tres urbans de Cata­lu­nya en els últims trenta anys, avui dia, en algu­nes ciu­tats i pobles, encara s’entén l’espai públic només com el nega­tiu entre for­mes cons­truïdes. Lite­ral­ment buits urbans, sense ànima ni nar­ra­tiva, tan sols defi­nits pels seus límits, les ser­vi­tuds dona­des per les infra­es­truc­tu­res ocul­tes i algun o altre banc i arbre soli­tari. Hi falta una mirada des de la quo­ti­di­a­ni­tat del car­rer, les cases i el barri; una atenta lec­tura del lloc i la seva memòria; una arti­cu­lació amb la trama exis­tent i la futura; hi falta frag­men­tació, topo­gra­fia, verd i ombra. Perquè a l’espai inte­rior de la ciu­tat, aques­tes sales col·lec­ti­ves on hi ha de poder pas­sar de tot si no volem obli­dar allò que ens vin­cula al lloc, la fle­xi­bi­li­tat no ha de sig­ni­fi­car silenci sinó múlti­ples pos­si­bi­li­tats d’acció.