Supèrbia i prejudici

Dilluns, Del­sie Gale, una senyora de 77 anys que té artri­tis greu, estava asse­guda al seient del pas­sadís d’un avió de Rya­nair que estava a punt de volar des de Bar­ce­lona fins a Lon­dres. De cop, un home de mit­jana edat –que volia acce­dir al seient de la fines­tra– li va dir: “Aixeca’t.” Ella va dir que ho faria però que tri­ga­ria una mica. Ell va res­pon­dre: “Quan et dic que t’aixe­quis, aixeca’t de seguida.” Un cop asse­gut, l’home va con­ti­nuar incre­pant-la: “Vull que te’n vagis a un altre seient, no vull seure al cos­tat de la teva puta cara negra.” Els auxi­li­ars de vol, increïble­ment, van obli­gar la senyora Gale –una anglesa d’ori­gen jamaicà– a can­viar de seient. A Angla­terra sem­pre hi ha hagut un racisme latent entre certs sec­tors de la població (pre­gun­teu-ho a qual­se­vol anglès de color o lle­giu el lli­bre Petita illa, d’Andrea Levy) però abans del referèndum del Bre­xit el 2016 pocs racis­tes s’hau­rien expres­sat amb tant des­ver­go­nyi­ment com el bèstia blanc a l’avió. (El mes de maig d’aquest any, l’ONU va avi­sar la GB: “El racisme ha esde­vin­gut més accep­ta­ble des del vot sobre el Bre­xit.”) Par­lant de pre­ju­di­cis, a Bar­ce­lona, fa poc, vaig par­lar amb un pro­duc­tor de tea­tre mexicà que estava escan­da­lit­zat per l’anti­ca­ta­la­nisme vis­ce­ral que havia aca­bat de tro­bar a Madrid, Sevi­lla i Gra­nada: una xenofòbia intra­es­ta­tal que és, pel que es veu, tan accep­ta­ble com el racisme post-Bre­xit a Angla­terra. I –com se sap de sobres– no només des de fa un parell d’anys.