Tribuna
Condemnats a guanyar
L’1 de novembre de 1931 es posa a la venda el primer fascicle del Diccionari general de la llengua catalana, l’obra probablement més emblemàtica de Pompeu Fabra, coneguda popularment com el Diccionari Fabra. El diccionari en un sol volum es publica el 30 de novembre de 1932. Fabra, gràcies a la seva capacitat intel·lectual, va saber liderar un projecte lexicogràfic l’èxit del qual provenia, si més no, del 1906, després de la generosa acollida del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i després que el 1913 s’aprovessin les Normes ortogràfiques. Per això la societat catalana esperava el Diccionari Fabra amb un interès creixent i s’exposava engalanat als aparadors comercials com l’obra que havia de salvar-nos els mots.
I els va salvar de la repressió quan l’any 1936 un cel ennegrit va recórrer tot el país, que aparentment va durar 40 anys. El 31 de gener del 1939, amb la seva família i altres intel·lectuals, travessa la frontera amb França: comença l’exili, durant el qual passa dificultats i estretors materials de tota mena. Una pobresa que no li va impedir formar part de tots els consells i governs de Catalunya a l’exili, com ara del Consell Nacional de Catalunya, del Consell Assessor de la Presidència o del Govern de la Generalitat de Catalunya del 1945 al 1948.
La negror va continuar amb la postguerra i no es va pas acabar l’any 1975 amb la mort de Franco, sinó que el règim del 78, maquillat com el restabliment de la democràcia, ha conservat l’herència del dictador fins als nostres dies. I, salvant les distàncies i els contextos històrics, ara mateix tornem a tenir exiliats i presos polítics. Fabra, en el seu diccionari del 1932, defineix exili com a “pena que consisteix a fer sortir algú de la seva pàtria amb prohibició d’entrar-hi”. Una definició que no s’ha esmenat al llarg de múltiples edicions –malgrat que el Mestre el va patir en la seva pròpia pell–, ja que no s’hi especifica l’àmbit polític. Contràriament a la definició d’exili continguda en el Diccionari de l’IEC: “Expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics”. La cursiva és meva.
L’article 9 de la Declaració Universal dels Drets Humans estableix que “ningú pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament”, arbitrarietat comesa per l’Estat a través de tots els seus mecanismes repressors condemnant a l’exili i mantenint a la presó tot un govern, a més dels Jordis com a representants de la societat civil. Tot un govern escollit legítimament pel poble. El 2 de novembre del 2018 la fiscalia espanyola posa a la venda un relat fictici que vol que sigui comprat pels poders que mantenen el règim del 78. Ara més que mai l’esperit de Fabra, de “no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, ens esperona per impulsar més accions de govern (al país i a l’exili) i grans mobilitzacions, perquè mai renunciarem als drets i les llibertats nacionals.
