Opinió

Tribuna

De Maillol a Machado

Ara que s’acos­ten els 80 anys de l’exili repu­blicà (gener-febrer del 1939) –amb la mort d’Anto­nio Mac­hado, en aquesta dar­rera data, a Cot­lliure, i els 75 de la mort a Banyuls, el 1944, del gran escul­tor Arísti­des Mai­llol– pot­ser és con­ve­ni­ent recor­dar dos dels lli­bres que Xavier Febrés dedicà, no fa pas gaire, a aques­tes dues per­so­na­li­tats. El pri­mer, Mai­llol, l’escul­tor car­nal (Cur­bet Edi­ci­ons, Girona, 2012), i el segon, Els últims dies de Mac­hado (La Man­sarda, Bar­ce­lona, 2013), volums que tenen coses en comú: un mateix ter­ri­tori (l’Empordà i el Ros­selló, amb un Piri­neu que no hau­ria d’haver sepa­rat res), uns llocs veïns on van tro­bar la mort aquests homes de cul­tura i una fron­tera fran­co­es­pa­nyola per on es va veure obli­gada a pas­sar la riuada humana que, des de tots els punts d’Espa­nya, abo­cava les seves vides a l’expa­tri­ació invo­luntària.

Els qui conei­xem la tra­jectòria de Febrés no ens sorprèn la seva beneïda insistència a bio­gra­fiar aques­tes ter­res que, des del 1659, amb el Trac­tat dels Piri­neus, van haver d’assu­mir la tràgica rea­li­tat de ser sepa­ra­des per dos estats for­ta­ment cen­tra­lit­zats, amb hos­ti­li­tats con­ti­nu­a­des, a banda i banda de la ser­ra­lada, cap a la cul­tura i la nació cata­la­nes de què pro­ce­dien des de l’edat mit­jana.

I és que Xavier Febrés (Bar­ce­lona, 1949) –l’any que ve farà 40 anys que s’hi començà a rela­ci­o­nar a través de la cor­res­pon­sa­lia de L’Indépen­dant, de Per­pinyà, a Bar­ce­lona–, amb el seu peri­o­disme cul­tu­ral, lite­rari i viat­ger, amb les seves cròniques i assaigs, històrics i actu­als, sobre el nos­tre veïnatge medi­ter­rani –el de l’Empordà, del Ros­selló, de França i d’Itàlia– ha esde­vin­gut un reno­vat biògraf de la nos­tra cul­tura, ampli­ant i actu­a­lit­zant el que van escriure els clàssics més pro­pers, començant pel seu i nos­tre Josep Pla, de qui és evi­dent que, tant ell com jo, hem begut els molts litres de bona prosa que va dei­xar. Així, i més enllà dels títols estric­tes d’aques­tes bio­gra­fies, hi tro­bem un memo­rial històric que abraça de finals del segle XIX a la mei­tat, i més enllà, del XX, donant a enten­dre que la peren­ni­tat, tant de Mai­llol com de Mac­hado, s’estén molt més enllà dels anys de les seves morts; de fet, fins ara mateix. I per això són clàssics, perquè van ser dig­nes davant les atro­ci­tats des­fer­ma­des entre 1914-1918, 1936-39 i 1939-1945. Molta i bona infor­mació s’acu­mula en els dos casos: els últims mesos de la República Espa­nyola, el pas de Mac­hado per Bar­ce­lona i la fron­tera (Cer­vera), l’arri­bada en tren a Cot­lliure, on els seus ossos, i els de la seva mare, ja no van poder con­ti­nuar més, l’enter­ra­ment de tots dos, amb tres dies de diferència a finals de febrer i, en fi, tot el que va venir després per hono­rar la seva memòria per part de cata­lans i espa­nyols anti­fran­quis­tes.

Igual­ment, pel que fa a Mai­llol, “l’escul­tor car­nal” de l’apo­te­osi de la dona, arre­lat al cor de la terra i del mar de Banyuls, d’una cata­la­ni­tat lli­gada als temps antics, d’una sen­si­bi­li­tat que el feia plo­rar escol­tant la tenora i d’una huma­ni­tat que, veient jus­ta­ment el pas dels refu­gi­ats per aquests cos­ters, va mobi­lit­zar que­viu­res i farmàcies per aten­dre els des­val­guts que, a França, encara no havien aca­bat el seu sofri­ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia