Sinèrgies i agnotologia

L’entorn natu­ral, social, cul­tu­ral i tec­nològic es troba en un procés de canvi i trans­for­mació que reque­reix que fem front, indi­vi­du­al­ment i col·lec­tiva, a una sèrie de rep­tes, que l’ONU ha reco­llit en els ano­me­nats Objec­tius de Desen­vo­lu­pa­ment Sos­te­ni­ble. Sovint, però, el debat que ha de con­duir a l’apo­de­ra­ment social es troba con­ta­mi­nat per idees fal­ses que s’escam­pen ràpida­ment entre la població. Molt abans que es comencés a par­lar de les fake news, l’any 1995 Robert Proc­tor, de la Uni­ver­si­tat de Stan­ford, va encu­nyar el terme agno­to­lo­gia (del grec agno­sis, “des­co­nei­xe­ment”) per ano­me­nar la branca del conei­xe­ment que estu­dia la intro­ducció cul­tu­ral d’ignorància o de dubte, a través de dades par­ci­als, esbi­ai­xa­des o tre­tes de con­text, una tàctica que es fa ser­vir sovint per mani­pu­lar la població.

Fa un parell de set­ma­nes es va cele­brar a Bar­ce­lona un congrés inter­na­ci­o­nal molt ins­pi­ra­dor, que vaig tenir el plaer de coor­di­nar junt amb la filòsofa Marina Garcés i el catedràtic d’estadística Josep Casa­no­vas, la Inter­na­ti­o­nal Con­fe­rence on Huma­ni­ties and Hig­her Edu­ca­tion: Gene­ra­ting Syner­gies between Sci­ence, Tech­no­logy and Huma­ni­ties. Pro­mo­gut per la Glo­bal Uni­ver­sity Network for Inno­va­tion (GUNi), l’objec­tiu era dis­cu­tir, amb la vista posada en els Objec­tius de Desen­vo­lu­pa­ment Sos­te­ni­ble i amb experts de tot el món pro­ce­dents de dife­rents àrees de conei­xe­ment i de cul­tu­res diver­ses, sobre el paper trans­ver­sal que han de tenir les huma­ni­tats en l’edu­cació supe­rior per a la for­mació inte­gral de les per­so­nes, i també quina ha de ser la presència de la ciència i la tec­no­lo­gia i dels seus mètodes de tre­ball en els estu­dis humanístics. La GUNi és una xarxa for­mada per més de 200 ins­ti­tu­ci­ons d’edu­cació supe­rior de 78 països d’arreu del món, la pre­sidència de la qual cor­res­pon a l’Asso­ci­ació Cata­lana d’Uni­ver­si­tats Públi­ques. Un dels seus objec­tius és refle­xi­o­nar sobre el paper de l’edu­cació supe­rior i ani­mar les ins­ti­tu­ci­ons impli­ca­des a rede­fi­nir el seu rol, per afa­vo­rir la trans­for­mació cap a una soci­e­tat més crítica, justa i apo­de­rada. És a dir, amb els mit­jans i conei­xe­ments sufi­ci­ents per pren­dre deci­si­ons rao­na­des i no con­di­ci­o­na­des per interes­sos par­ti­cu­lars.

La con­clusió que vaig treure del congrés va ser clara: si no tre­ba­llem ple­gats, cadascú des del seu camp d’exper­tesa i des del seu subs­trat cul­tu­ral, però de manera sinèrgica amb els altres, els Objec­tius de Desen­vo­lu­pa­ment Sos­te­ni­ble seran paper mullat, en bona part perquè, amb visi­ons exces­si­va­ment par­ci­als i frag­men­ta­des, la intro­ducció d’ignorància o de dubte és molt més efec­tiva. A més, és en els ter­ri­to­ris fron­te­res entre dis­ci­pli­nes i entre cul­tu­res on sor­gei­xen les idees més inno­va­do­res, pos­si­ble­ment les úniques capa­ces de trans­for­mar el món en posi­tiu.