Paisatges estimats

“De tant que t’estimo t’abo­nyego”, es diu. O “t’apu­nyego”, no vindrà d’un matís. En tot cas, els bonys són con­seqüència dels cops de puny. Un equi­va­lent en cas­tellà seria “la maté por­que era mía”, i ara no es pen­sin que faci referència a la violència mas­clista, molts cops jus­ti­fi­cada per part de l’agres­sor amb aquesta exo­ne­ració sal­vatge. Em limito, avui, a la Costa Brava. L’hem esti­mat tant que l’hem apu­nye­gat. Davant un pai­satge que ena­mora, sigui el que sigui i on se situï, molts pen­sen o expres­sen: “Aquí, m’hi faria una caseta.” Si és un pobre, el desig no té cap con­seqüència: se’n torna a la casa que ja té i no se’n parla més. Si el que el for­mula és un ric o una per­sona capa­ci­tada per endeu­tar-se, la caseta es fa rea­li­tat. Com que la caseta, que de vega­des és una casassa, no es pot fer sense per­mi­sos muni­ci­pals o d’altra índole admi­nis­tra­tiva s’entén que hi ha ajun­ta­ments i admi­nis­tra­ci­ons dis­po­sats a faci­li­tar aquests per­mi­sos i a dibui­xar plans espe­ci­als que facin pos­si­ble l’erecció de la caseta. S’han de tallar arbres, és clar, perquè ningú no parla de cons­truir la caseta entre les bran­ques d’un pi com si fos­sin uns robin­sons. Se n’han de tallar, també, perquè hi hagi camins que afa­vo­rei­xin l’accés a la caseta. Després d’una caseta en ve una altra. Si se situa dar­rere de la pri­mera, no passa res. Si se situa davant, el mar no es veu. Sem­pre n’hi ha una més al davant de l’altra. La de pri­mera fila veu el mar, però sense cap pers­pec­tiva. El seu pro­pi­e­tari s’havia ena­mo­rat del pai­satge obser­vant-lo des d’una posició ele­vada, amb tot de pins fins a ran d’aigua. L’aigua la té, no n’hi falta. On són els pins que l’havien d’emmar­car? Mira enrere: on són els pins que ena­mo­ra­ven si tot són case­tes? “Mon cor estima un arbre”, excla­mava Costa i Llo­bera. L’arbre ha estat arren­cat.

Aquesta dinàmica –en direm dinàmica– va ser molt per­pe­trada durant el fran­quisme. Ens vam arri­bar a pen­sar que la des­trucció de la Costa Brava i altres pai­sat­ges del país era inhe­rent al règim impo­sat per aquell gene­ral que ara alguns enyo­ren, si és que l’han dei­xat d’enyo­rar mai. Vam tenir raons per pen­sar-ho: amb la democràcia es van fer lleis res­pec­tu­o­ses amb el pai­satge. La crisi econòmica poste­rior va man­te­nir intac­tes mol­tes cales i pins, però ara que en sor­tim es fa pre­sent de nou la “dinàmica”. Una pila de gent torna a esti­mar parat­ges i pins. Els ajun­ta­ments en són sen­si­bles: no és bonic l’amor a pri­mera vista o amb vis­tes al mar? Matem, abo­nye­guem, apu­nye­guem el que esti­mem. És una fata­li­tat? Els més ama­dors de tots pro­tes­ten, volen man­te­nir la cala, no aspi­ren a fer-s’hi cap caseta ni volen que altres n’hi facin. Hi ha amors res­pec­tu­o­sos amb els pai­sat­ges, les per­so­nes i les coses. Els seus prac­ti­cants es fan esti­mar. Els apu­nye­ga­rem?