Un i un no fan dos

Només començar l’any els museus difo­nen els seus inven­ta­ris de visi­tants. Si ho fan amb tanta rapi­desa és perquè els mit­jans de comu­ni­cació els ho dema­nen, això que quedi clar d’entrada, a la recerca d’un titu­lar fàcil: o pugen o bai­xen. Els balanços cons­ten d’una colla de xifres que ens donen una idea clara de la quan­ti­tat de gent que mobi­lit­zen aquests equi­pa­ments cul­tu­rals, però els números freds ama­guen mol­tes altres rea­li­tats. Han estat a gust els visi­tants? S’han sen­tit ben trac­tats? Tots els ser­veis fun­ci­o­na­ven? Han pogut lle­gir els tex­tos de sala en el seu idi­oma? Els ha sem­blat digne d’una ciu­tat amb tanta marca inter­na­ci­o­nal com Bar­ce­lona pujar al MNAC amb esca­les mecàniques (si és que fun­ci­o­na­ven; fun­ci­o­na­ven?)? Han tin­gut por quan han sor­tit al ves­pre de la Fun­dació Miró i s’han tro­bat des­em­pa­rats al mig de la mun­ta­nya de Montjuïc en la fos­cor de la nit? Quina sen­sació van tenir quan van anar a la Fun­dació Tàpies aquesta tar­dor i es van tro­bar que estava tan­cada perquè havia entrat aigua a l’edi­fici després de les for­tes plu­ges? A les redac­ci­ons dels dia­ris arri­ben aquests dies els regis­tres de públics i la bona notícia és que els cen­tres els han millo­rat res­pecte l’any pas­sat. Però, i començant pels pro­fes­si­o­nals de la infor­mació, no en farem prou només amb comp­tar els visi­tants com si fos­sin ove­lles per valo­rar si ha estat un bon o un mal any als nos­tres museus.