S’ha acabat

Tinc amics que quan ve Nadal es posen ner­vi­o­sos i cre­uen que el millor és evi­tar-lo. Reco­nec que a mi també em causa molèsties, però com a tot­hom, no em passa des­a­per­ce­but. També hi ha qui asse­gura que les fes­tes d’abans eren més autènti­ques. Jo no ho crec pas. Com la majo­ria de gent, en la meva infància eren les més espe­ra­des, il·lusi­o­nants i engres­ca­do­res. Una edat en què qual­se­vol acte que sortís de la rutina era ben­vin­gut i si, a més, com­por­tava ser objecte de regals, ja no cal ni dir-ho. Això m’ha dut a la con­clusió que no es tracta que les fes­tes nada­len­ques siguin millors o pit­jors, són el mateix. Som nosal­tres els qui el temps ha can­viat. A la meva edat, al con­trari de quan era un nen, qual­se­vol canvi en les meves ruti­nes se’m fa pesat i car­regós. Amb els anys es va per­dent innocència i, per bé o per mal, l’entorn pro­voca l’adqui­sició de consciència. Això va en detri­ment del que con­si­de­rem una impo­sició de falsa feli­ci­tat. S’han aca­bat els àpats fami­li­ars, els emba­fa­dors ban­quets, la lote­ria i els car­rers il·lumi­nats. Per fi ja em puc tor­nar a cen­trar en satis­fac­ci­ons com poder obser­var els pri­mers ber­nats pes­cai­res als prats de les vores del Ter, gai­rebé sense pas­tu­res, en el cel rogent dels cap­ves­pres, i coses veri­ta­ble­ment impor­tants, com les que encara roma­nen impas­si­bles a les gra­pes del sapi­ens. Aquest tri­mes­tre que acaba de començar, recordo que quan anava a escola era el més lent i pesat de l’any. Sense cap festa fins Set­mana Santa es feia llarg. Ara és un temps que m’agrada. La mete­o­ro­lo­gia de l’hivern pel damunt de qual­se­vol expec­ta­tiva. Un temps ideal per badar amb els can­vis dels bos­cos i mun­ta­nyes, amb la visió dels cims nevats i la per­cepció que cada dia es fa fosc una miqueta més tard. La gent camina de pressa pels car­rers amb bar­rets i bufan­des, fins al punt que sovint en saludo que no dis­tin­geixo qui són. Només el sol lluita per apor­tar la seva dèbil escal­for a un cel net pel vent glaçat. Tot adqui­reix un aspecte somort, i les excep­ci­o­na­li­tats encara que­den lluny. Però, és clar, com diu el mes­tre Espinàs, avor­rir-se no és res dolent, i cal apren­dre’n. No tot­hom sap esti­mar el temps que li per­toca. Jo intento viure’l i esti­mar-lo com el com­pany fidel que m’acom­pa­nyarà fins que faci el dar­rer badall. I arri­ba­ran nous hiverns, les cele­bra­ci­ons pun­tu­als, tor­na­ran els ber­nats pes­cai­res al marge de la meva insig­ni­fi­cant existència. Això si no fotem abans el pla­neta sen­cer enlaire.