Deturar-se

Es fa difícil detu­rar-se en aquesta Cata­lu­nya glaçada que ens deixa erts a tots ple­gats. O pot­ser el fred fred fa que hi siguem més a prop. Però una cosa és blo­que­jar-se i no avançar, ja sigui pel fred, ja sigui pels entre­bancs, pels pals a la roda en qual­se­vol pro­jecte, l’altra és que sigui una acció voluntària, una decisió pròpia. Detu­rar-se i pen­sar o dei­xar que la ment faci l’exer­cici con­tem­pla­tiu de les coses bones que també tenim a prop nos­tre. Arribo al sug­ge­ri­ment, aquesta vegada, gràcies a San­ti­ago Rusiñol. Més ben dit, gràcies a les seves Ora­ci­ons, de finals del segle XIX, el pri­mer lli­bre de pro­ses poètiques de la lite­ra­tura cata­lana, que l’edi­to­rial 1984 ha publi­cat amb els dibui­xos de Miquel Utri­llo i amb la música d’Enric Morera. Un volum super­vi­sat per Raül Gar­ri­ga­sait, que ja s’ha cap­bus­sat en la vida i tra­jectòria de Rusiñol a El fugi­tiu. I entre Els jocs flo­rals de Can­prosa i La niña gorda al TNC hem cone­gut els dife­rents Rusiñol en què es podia mul­ti­pli­car.

Em sor­pre­nen aques­tes Ora­ci­ons ja sigui a l’amor que diu que tot lo del món la resa en la bui­dor: “la terra resa als núvols, i els núvols a les ser­res, les ones a la platja, i la platja a l’escuma de la sala­bror”, ja sigui a la mort “que viu per tot arreu”. Als seràfics pri­mi­tius, o a l’alba: “al pri­mer sos­pir de llum, tot s’ale­gra”.

Rusiñol, que es mos­tra dece­but per les con­ques­tes del progrés: “el telègraf que porta notícies de pressa i massa sovint nega­ti­ves, o el vapor que et porta d’una banda a l’altra, però com que ha igua­lat la terra no cal moure’s de la llar”.

És com qui ara es queixa d’inter­net (tot i el premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya) o dels efec­tes de la glo­ba­lit­zació. Per això demana que mirem el gran Lli­bre que con­for­men bos­cos, estre­lles, cas­ca­des, pla­nu­res i mun­ta­nyes.

Aques­tes ora­ci­ons m’han acos­tat a la que Modest Prats (sem­pre en la memòria el seu mes­tratge) va dedi­car a les mans: les que han here­tat el con­tacte amb el mall i l’enclusa, o les que han tocat la pae­lla, la cas­sola, els alls, les cebes, la mà de mor­ter.

Detu­rar-se un moment, i con­tem­plar, ni que sigui fruit d’un fred para­lit­zant.