Repensar Barcelona?

Si la Carta Muni­ci­pal de Bar­ce­lona va ser un reco­nei­xe­ment als grans esforços que feia l’Ajun­ta­ment de la ciu­tat de Bar­ce­lona a l’hora d’aten­dre sub­sidiària­ment tota com­petència on d’altres admi­nis­tra­ci­ons no arri­ba­ven, avui fun­ci­ona a l’inrevés. Si fos per les decla­ra­ci­ons de la seva alcal­dessa en la crisi del taxi, l’Ajun­ta­ment gai­rebé no sem­bla tenir com­petències ni en segu­re­tat ciu­ta­dana, ni en mobi­li­tat, ni gai­rebé en res. El man­dat de Colau se suma als de Trias i el dar­rer d’Hereu com a man­dats per­duts.

Val a dir que tant Trias com Hereu, tot i ser man­dats per­duts, com a mínim van afron­tar els pit­jors anys de crisi i van des­ple­gar polítiques soci­als per inten­tar pal·liar els seus efec­tes, a més de man­te­nir el nivell d’endeu­ta­ment de la ciu­tat a rat­lla. En el cas de Colau no podem dir ni tan sols que hagi pogut donar la cara en cap dels rep­tes impor­tants de la ciu­tat, i de fet n’han apa­re­gut de nous, com la pujada dels llo­guers i dels preus de l’habi­tatge o l’expansió del pro­blema dels pisos turístics.

Però no vull car­re­gar totes les cul­pes a Colau. Si els dar­rers alcal­des de Bar­ce­lona ens han sem­blat flui­xos i els seus man­dats medi­o­cres és perquè fa 20 anys que a Bar­ce­lona s’apli­quen les matei­xes fórmu­les que Pas­qual Mara­gall i el seu equip van idear als anys 90. Ells van ima­gi­nar la ciu­tat del 2010, i cap allà ens van por­tar. Des de lla­vors han pas­sat gai­rebé 10 anys i ningú n’ha ima­gi­nat noves idees. Fins i tot les superi­lles són una idea bas­tant antiga que ja es va apli­car als bar­ris de Gràcia, Sants i Gui­nardó.

Els preus del llo­guer no es reso­len només amb llo­guers o habi­tatge públic, quan una ciu­tat atrau talent i tre­ba­lla­dors, tot­hom vol viure allà. Quan una ciu­tat té èxit al món, atrau turis­tes. No podem creure que amb habi­tat­ges públics ho resol­drem tot. Cal repen­sar-la, fins i tot anar més enllà del pla gene­ral metro­po­lità del 1976, pen­sar la ciu­tat en un sen­tit metro­po­lità, pre­pa­rar-la ja no per als cot­xes autònoms i elèctrics, sinó per a una ciu­tat amb molts menys cot­xes, millor mobi­li­tat, on es camini encara més i amb més den­si­tat.

Para­do­xal­ment, no són els can­di­dats de dis­cur­sos més tren­ca­dors com Valls o Grau­pera qui crec que puguin fer aquest exer­cici. Colau ens va demos­trar el que pot fer una out­si­der sense experiència muni­ci­pal ni conei­xe­ment de la ciu­tat. Tinc més espe­rança en els can­di­dats que millor conei­xen l’Ajun­ta­ment i la ciu­tat. Pot­ser serà un Mara­gall qui superarà el model dels 90 que ell mateix va aju­dar a crear. Si no, espero que algun altre can­di­dat amb conei­xe­ment de la ciu­tat ens doni alguna sor­presa bona. En tot cas, hem de dei­xar d’apli­car les matei­xes fórmu­les, Hereu, Trias i Colau ja han demos­trat que estan esgo­ta­des.