La crida dels utòpics

O bé neguem l’existència de la crisi ecològica o bus­quem la manera de fer-li front. El que ens separa no és ser de dre­tes o d’esquer­res, sinó si som addic­tes al crei­xe­ment o, contrària­ment, som par­ti­da­ris del decrei­xe­ment del sis­tema con­su­mista que incen­tiva l’Estat del qual volem alli­be­rar-nos. Pusil·lànimes, pobres d’espe­rit, negats a la uto­pia de cons­truir un món millor. D’aquesta manera veig les ide­o­lo­gies desen­vo­lu­pis­tes i uni­o­nis­tes, siguin de dre­tes o d’esquer­res. El pre­si­dent Car­les Puig­de­mont ho ha expli­cat d’una altra manera des de Water­loo: no estem fent aquesta revo­lució política i social per cons­ti­tuir un estat com l’espa­nyol o com els estats euro­peus que ens neguen el dret a l’auto­de­ter­mi­nació.

Estem patint i resis­tint-nos a la bru­tal repressió per auto­e­xi­gir-nos repen­sar la democràcia, per impul­sar una nova gover­nança del ter­ri­tori, per dotar-nos d’una Carta Magna que sigui la més avançada d’Europa.

El diari Le Monde acaba de publi­car un atles de les uto­pies en el qual figu­ren els eixos estratègics d’un país modern que opta per tenir a la Natu­ra­lesa com a sub­jecte del dret: gestió pública dels béns comuns natu­rals; ener­gies del sol; mobi­li­tat no con­ta­mi­nant; con­sum de pro­xi­mi­tat i bio­a­gri­cul­tura; des­car­bo­nit­zació de l’eco­no­mia; arqui­tec­tura bio­climàtica i l’ecour­ba­nisme.

Efec­ti­va­ment, la crisi ecològica ens obliga a can­viar radi­cal­ment de pri­o­ri­tats. La lli­ber­tat de pro­duir i de con­su­mir sense obs­ta­cle ja no pot ser el cen­tre de l’acció política i econòmica, sinó la pre­ser­vació de l’habi­ta­bi­li­tat del ter­ri­tori on es viu. La Terra-pàtria està malalta i no acon­se­gui­rem retor­nar-li la salut dei­xant la teràpia als estats mili­ta­ris­tes i eco­ci­des que estan al ser­vei d’oli­gar­quies sense ànima. La revo­lució utòpica que reclama el poble català es pro­posa subs­ti­tuir l’esta­tisme cen­tra­lista pel dina­misme auto­ges­ti­o­nari; el mili­ta­risme per la defensa civil; el mas­clisme pel femi­nisme; el sofri­ment dels ani­mals per la coha­bi­tació amb ells; el pro­ducte inte­rior brut per la feli­ci­tat naci­o­nal neta; el con­su­misme pel residu zero; l’ener­gia atòmica per les ener­gies reno­va­bles; l’Europa dels ban­quers per l’Europa dels pobles.

La bona uto­pia és l’aspi­ració a una Cata­lu­nya con­vi­ven­cial que inte­gri l’eco­no­mia amb l’eco­lo­gia, i no a l’inrevés. La mala uto­pia seria, però, acon­se­guir-ho mit­jançant l’auto­ri­ta­risme i el diri­gisme messiànic. La revo­lució utòpica, trans­ver­sal, pacífica i radi­cal que impulsa la Crida Naci­o­nal per la República és una revo­lució política, ètica, filosòfica (i també pragmàtica). És una uto­pia que mereix la pena ser asso­lida per retor­nar-nos a la rea­li­tat democràtica, al sen­tit comú i a la con­vivència. El procés ha d’aca­bar millo­rant la qua­li­tat de vida i la justícia social en bene­fici de tots, també dels uni­o­nis­tes i dels pusil·lànimes. Lla­vors haurà val­gut la pena tant de sacri­fici, exili i presó.