Ni eixamplar ni convèncer

Fa uns anys els inde­pen­den­tis­tes estàvem obses­si­o­nats en “convèncer inde­ci­sos”. Es creia que expli­cant les bon­dats de la inde­pendència gai­rebé tot­hom es faria inde­pen­den­tista. Tot i que els prin­ci­pals defen­sors de la idea d’eixam­plar la base no tenim aquesta visió pater­na­lista, evoca el mateix: uns inde­pen­den­tis­tes que tenen la raó evan­ge­lit­zen d’altres cata­lans que encara no han vist la llum.

Si això d’expli­car argu­ments no fun­ci­ona del tot és que la nos­tra posició política té molt més a veure amb deci­si­ons irra­ci­o­nals que raci­o­nals. Els humans som fantàstics perquè amb molt poca infor­mació podem afron­tar deci­si­ons com­ple­xes. Això ho podem fer perquè creem dre­ce­res i marcs con­cep­tu­als on encai­xem la nos­tra rea­li­tat. Aquests marcs ens per­me­ten com­ple­tar la infor­mació que no tenim o no podem ana­lit­zar i que ens explica una història cohe­rent amb el que cre­iem. La política no és exempta d’aques­tes dre­ce­res i aquests meca­nis­mes men­tals. El que tro­bem quan argu­men­tem és que estem expli­cant idees i con­cep­tes des del nos­tre marc men­tal a per­so­nes que en tenen un altre. Si volem hacke­jar aquesta bar­rera hem de conèixer pri­mer quin és el marc men­tal nos­tre i quin és el del nos­tre inter­lo­cu­tor. No es tracta de com­prar el seu marc ideològic i men­tal, sinó enten­dre’l per poder cer­car les seves con­tra­dic­ci­ons dins de la seva mateixa lògica i no des de la nos­tra.

L’esforç durant anys del naci­o­na­lisme banal de l’Estat espa­nyol d’homo­geneïtzar-nos, cre­ant idees molt sub­tils com amb el con­cepte de “len­gua común”, i també l’intent del pujo­lisme de voler patri­mo­ni­a­lit­zar el con­cepte de nació cata­lana, ha fet que mol­tes per­so­nes no sen­tin sim­pa­ties per un movi­ment inde­pen­den­tista que, vul­guem o no, té una base d’iden­ti­tat naci­o­nal i per tant és naci­o­na­lista. Tot això ha faci­li­tat la cons­trucció d’un marc men­tal d’iden­ti­tat política supo­sa­da­ment no naci­o­na­lista (tot i que ho és naci­o­na­lista espa­nyola, encara que de manera sub­til), de classe social tre­ba­lla­dora i que se sent des­vin­cu­lada dels valors de la classe mit­jana que forma el nucli cen­tral de l’inde­pen­den­tisme.

Tren­car aquesta bar­rera d’iden­ti­tat i dels marcs men­tals només es pot fer com­par­tint. Sigui en interac­ci­ons soci­als: fer tots els dies una tassa de cafè, interac­ci­o­nant al llit o en entorns soci­als de tot tipus. O bé com­par­tint pro­jec­tes polítics comuns. Tro­bar el CDR de Nou Bar­ris als des­no­na­ments, o Joan Tardà als piquets de les vagues gene­rals con­tra les refor­mes labo­rals, és una forma de crear una iden­ti­tat política com­par­tida. Quan Jordi Cui­xart parla de “com­par­tir” i no d’eixam­plar, ens indica que el camí va per aquí. Només si com­par­tim pro­jec­tes polítics comuns que també for­men part de l’agenda política de qui volem que se sumi al pro­jecte de la República cata­lana, pot­ser farem que també vul­guin com­par­tir ele­ments de la nos­tra agenda.