Tenora groga

Cobla i tenora, sons del sar­da­nisme fet dansa naci­o­nal a l’Empordà, vibren sem­pre amb les cau­ses cata­la­nis­tes. Ens ho va evo­car, fa set dies, l’entre­vista de Xavier Cas­tillón a Jordi Molina a El Punt Avui. Aquest intèrpret de tenora i com­po­si­tor ha tret el disc Retrat en groc. Obra, diu, que reflec­teix el pre­sent; i el pai­satge de Tor­ro­e­lla, on viu. És un músic inno­va­dor. I reno­va­dor de la tra­dició del com­promís que suc­ces­si­ves for­na­des d’autors del nord català con­tre­uen amb el país i la gent. Pel que fa a talent inno­va­dor, Molina com­par­teix la inqui­e­tud de pro­fes­si­o­nals con­tem­po­ra­nis: Marc Timon, en ins­tru­men­tació i com­po­sició; i Fran­cesc Cassú, en ins­pi­ració, amb peces com ara De nit al pont de Sant Agustí. Les inno­va­ci­ons en cobla van sor­tint del Gironès i l’Empordà, el món musi­cal on es va for­jar, entre 1850 i 1880, la reforma de les cobles a par­tir de la intuïció pro­vi­den­cial de Miquel Gich, a Tor­ro­e­lla, i Pep Ven­tura, a Figue­res. Pel que fa a la sin­to­nia amb moments col·lec­tius d’espe­rança o d’aba­ti­ment, de rei­vin­di­cació o de melan­gia, el sar­da­nisme és una cadena d’eta­pes emo­ti­ves: exal­tació moder­nista de la natura (Gar­reta) o de ges­tes lle­gendàries (Fran­cesc Pujol); civi­li­tat nou­cen­tista eman­ci­pa­dora en l’Escola de Bar­ce­lona empel­tada d’empor­da­nesa (Serra, Toldrà); el somni, en la pàtria sot­mesa per la dic­ta­dura (Saderra); opti­misme per la represa, en Rosa de Sant Jordi (Martínez Comín) i en Girona m’ena­mora (Vila­de­sau). Molina ha posat el groc d’ara a la tenora de veu lle­ial.