Capitalisme liberal?

Fa poc, Jaume Arge­rich, en un arti­cle titu­lat “Sobre el libe­ra­lisme”, deia que volia reba­tre tres fal·làcies que, segons ell, hi havia en el meu dar­rer arti­cle en aquest diari, “Neo­li­be­ra­lisme”. Pri­mer, una pre­cisió ter­mi­nològica: suposo que quan diu “fal·làcia” és en el sen­tit del Dic­ci­o­nari de l’Enci­clopèdia Cata­lana d’“una forma d’argu­ment defec­tu­osa” (una qüestió opi­na­ble) i no en el que el mateix DEC, o l’IEC, par­len de “dis­po­sició a enga­nyar”. Perquè mai pre­tenc enga­nyar a ningú, sinó sim­ple­ment argu­men­tar.

Pel que fa a la pri­mera de les “supo­sa­des fal·làcies” que esmenta, una pre­cisió con­cep­tual: jo par­lava del neo­li­be­ra­lisme, no del libe­ra­lisme. Em refe­ria a les polítiques que el capi­ta­lisme ha apli­cat a par­tir dels anys setanta/vui­tanta del segle pas­sat (Thatc­her, Rea­gan) per con­tra­res­tar els avan­tat­ges que havien acon­se­guit els tre­ba­lla­dors i les clas­ses popu­lars en el període ante­rior, el del “com­promís key­nesià/soci­al­demòcrata”. Perquè, encara que als libe­rals no els agrada sen­tir-ho, la lluita de clas­ses sí que exis­teix, com recor­dava fa poc War­ren Buf­fett.

Amb el neo­li­be­ra­lisme, les elits capi­ta­lis­tes volien recu­pe­rar la taxa de bene­fi­cis i els bene­fi­cis, que havien dis­minuït en el període ante­rior, tot fent unes polítiques per afa­vo­rir el capi­tal en con­tra del tre­ball i de les clas­ses tre­ba­lla­do­res i popu­lars. Unes polítiques per des­mun­tar l’estat del benes­tar tot reduint les des­pe­ses públi­ques soci­als així com els impos­tos més pro­gres­sius, que afec­ta­ven més als que més gua­nya­ven i tenien. Unes polítiques de refor­mes estruc­tu­rals, sobre­tot del mer­cat de tre­ball –que dis­minuïssin els sala­ris, almenys en ter­mes rela­tius, i empit­jo­res­sin les con­di­ci­ons de tre­ball–, i amb la des­re­gu­lació de la resta de mer­cats i amb les pri­va­tit­za­ci­ons de part del sec­tor públic.

D’altra banda, no crec que la crisi s’hagi superat, però és clar que s’hi ha inten­tat llui­tar amb la inter­venció de l’estat i/o dels bancs cen­trals. Com ha fet sem­pre el capi­ta­lisme, en con­tra del que han defen­sat el libe­rals. L’estat va ser clau ja a la Gran Bre­ta­nya de la Revo­lució Indus­trial per a la des­pos­sessió dels cam­pe­rols i la seva con­versió en assa­la­ri­ats. Com ho ha estat en uns EUA amb la gran importància de la indústria arma­men­tista i on una part impor­tant de les inno­va­ci­ons tec­nològiques han estat fetes pel sec­tor públic (a part de les grans empre­ses trans­na­ci­o­nals). I el desen­vo­lu­pa­ment dels països asiàtics s’ha produït, en gran part, a par­tir d’un veri­ta­ble “capi­ta­lisme d’estat” en col·labo­ració amb les grans empre­ses. I què va ser l’expe­ri­ment dels Chi­cago/Pinoc­het boys a Xile, sota la ver­bor­rea del libe­ra­lisme de Fri­ed­man, sinó un exem­ple de manual de l’apli­cació del neo­li­be­ra­lisme als països menys desen­vo­lu­pats uti­lit­zant una dic­ta­dura fei­xista? Per posar només alguns exem­ples.

Efec­ti­va­ment, siguem pragmàtics i dei­xem el dog­ma­tisme. Basem-nos en la rea­li­tat mate­rial. Ens ado­na­rem que el capi­ta­lisme libe­ral/de lliure mer­cat no exis­teix i, de fet, no ha exis­tit mai.