La clau és el poder

Que lluny queda el final del 2020 quan el president Torra va dir: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a la independència és l’autonomia”, en el seu darrer discurs oficial. I el president Puigdemont reblava el clau poc després dient que el sostre del poder autonòmic és tan baix “que si fos un edifici diríem que està fora de normativa” i que no és capaç de servir com cal a la ciutadania. Que lluny queda avui Junts, que vol semblar CDC, d’aquella posició (ERC ja feia temps que l’havia abandonada del tot).

Ara fa un parell de setmanes, Joan Vall Clara, en un dels seus imprescindibles Voravius, ens recordava que, en la relació Espanya-Catalunya, “el poder no se centrifuga ni es traspassa”. “No hi haurà traspassos integrals de res. Mai”, deia. Ni rodalia, ni immigració, ni finançament singular. I ens deia què havia dit uns dies abans Felipe González: “Descentralitzar no és centrifugar el poder. Es descentralitzen les competències per fer-les més eficients, però el poder no es descentralitza.” Uns dies després, Vicent Partal, en el seu editorial a Vilaweb, insistia: “Les veritables palanques del poder romanen fèrriament centralitzades” o “el poder real no està transferit, el poder real no el té la Generalitat”.

El poder, qui el té i qui l’exerceix, és, i ha estat sempre històricament, el principal problema de la relació de Catalunya amb Espanya. El poder normalment l’ha tingut Espanya. Durant el Procés (que alguns ara volen desprestigiar i que l’oblidem) i durant un període, difícil de definir, a Catalunya van coexistir dos poders: el del moviment (la gent) independentista que empenyia els polítics (“alguns teòricament”) independentistes cap a una República catalana i el de l’Estat espanyol. Fins i tot, des del 6-8 de setembre de 2017, quan al Parlament s’aprova la llei del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, i fins al 27 d’octubre del mateix any, amb la Declaració de la independència de Catalunya (suspesa temporalment), a Catalunya coexisteixen dues legalitats: la del Parlament de Catalunya i la de l’Estat espanyol. Tot acaba quan la legalitat i el poder espanyols s’imposen de nou amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que el Senat, a proposta del govern espanyol, aprova el mateix 27 d’octubre.

Tot això ho he recordat en llegir el magnífic i molt recomanable llibre de Fabian Scheidler El fin de la megamáquina. Historia de una civilización en vías de colapso. El tema del poder és essencial i hi recorre bona part del text. La idea és que l’aparició d’una civilització implica que hi ha gent que està disposada a obeir unes elits. Per tant, hi ha un poder, en mans de les elits, que permet una dominació sobre els altres. Això, històricament, comença quan s’arriba a l’edat de bronze, uns tres mil anys abans de Crist. Considera que hi ha quatre tipus de poder (que anomena tiranies): el poder físic, lligat a les armes; el poder socioeconòmic, que exerceix una violència estructural per a una repartició sistemàtica desigual dels drets, els béns, les rendes o el prestigi; el poder ideològic –religiós, moral, científic, tecnocràtic, mediàtic–, que serveix per legitimar (o fer invisibles) els altres tipus de poder; el poder del pensament lineal, és a dir que el món obeeix unes lleis de causa i efecte (passives) que poden ser calculades i, per tant, dominades.

Entre mitjans del segle XIV i mitjans del segle XVII, els quatre poders es transformen per posar els fonaments del sistema-món actual. Una megamàquina que busca l’acumulació infinita i contínua de capital, que implica com a conseqüència lògica la destrucció accelerada de la natura i la desaparició de les cultures no occidentals; amb uns estats nació dotats d’aparells militars, policials i administratius centralitzats; d’una ideologia que presenta l’expansió d’aquest sistema, liderat per Occident, com un progrés providencial en la història de la humanitat. Des de principis dels anys 1970 els límits de la megamàquina s’han manifestat més i més clarament. I avui hi ha un planeta esquinçat entre una riquesa extrema i una pobresa molt profunda, que es precipita cap a una catàstrofe ecològica, enmig d’un gran arsenal d’armes nuclears, d’unes grans ciutats que esclaten i d’un sistema financer esbojarrat. La fe en el progrés està col·lapsant a conseqüència dels problemes econòmics creixents, l’augment de l’autoritarisme/feixisme i els límits creixents de la biosfera.