Jutges polítics

Més enllà d’apren­dre els ter­mes cor­rec­tes del judici del procés –com ara ajor­nar la sessió (i no aplaçar), inter­lo­cutòria (i no auto), esbri­nar o inves­ti­gar (i no ave­ri­guar), estar dret o asse­gut (i no estar de peu), o el tri­bu­nal ha deci­dit o ha resolt sobre la qüestió (i no fallat)–, hem de posar l’accent en el fet que el dia 12 de febrer va començar el judici de la ver­go­nya espa­nyola per totes les vul­ne­ra­ci­ons de drets fona­men­tals come­ses als acu­sats i a tot un govern i un par­la­ment, és a dir, a tot un poble sobirà. I és que més enllà de la ter­mi­no­lo­gia i de la dialèctica tec­ni­co­jurídica, el 12 de febrer va començar un judici, sense causa delic­tiva, a un poble que va deci­dir l’1 d’octu­bre exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació amb la con­següent decla­ració d’inde­pendència apro­vada el 10 d’octu­bre del 2017 i en sus­pens, de moment.

L’auto­de­ter­mi­nació és un dret reco­ne­gut inter­na­ci­o­nal­ment. Tots els estats mem­bres de les Naci­ons Uni­des res­ten obli­gats a adop­tar-lo tan bon punt n’accep­ten les nor­mes com a supe­ri­ors dins l’orde­na­ment jurídic propi, i la Cons­ti­tució Espa­nyola l’admet de manera explícita a l’arti­cle 10.2: “Les nor­mes rela­ti­ves als drets fona­men­tals i a les lli­ber­tats que la Cons­ti­tució reco­neix s’inter­pre­ta­ran de con­for­mi­tat amb la Decla­ració Uni­ver­sal de Drets Humans i els trac­tats i els acords inter­na­ci­o­nals sobre aques­tes matèries rati­fi­cats per Espa­nya.”

D’altra banda, hi ha dos tex­tos fona­men­tals que l’Estat espa­nyol ha sig­nat i que està obli­gat a accep­tar. Prin­ci­pal­ment, el capítol pri­mer de la carta fun­da­ci­o­nal de les Naci­ons Uni­des, que diu que “els propòsits de les Naci­ons Uni­des són: [...] desen­vo­lu­par entre les naci­ons rela­ci­ons amis­to­ses basa­des en el res­pecte al prin­cipi de la igual­tat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure deter­mi­nació, i pren­dre totes aque­lles altres mesu­res ade­qua­des per a enfor­tir la pau uni­ver­sal.” Un text, a més, desen­vo­lu­pat pel Pacte Inter­na­ci­o­nal dels Drets Civils i Polítics, sig­nat per les Naci­ons Uni­des el 16 de desem­bre de 1966 i adop­tat també per Espa­nya, el qual diu a l’arti­cle 1 que “Tots els pobles tenen el dret d’auto­de­ter­mi­nació. En vir­tut d’aquest dret, deter­mi­nen lliu­re­ment el seu esta­tut polític i pro­cu­ren també pel seu desen­vo­lu­pa­ment econòmic, social i cul­tu­ral.”

Estem par­lant, doncs, d’un judici polític tant en el con­tin­gut com en les for­mes, i és per això que en les decla­ra­ci­ons de les defen­ses del pri­mer dia el fil i el to dis­cur­sius dels advo­cats defen­sors eren –com no podia ser d’una altra manera– polítics, perquè es jut­gen drets fona­men­tals, com el de l’auto­de­ter­mi­nació, un judici on estem veient la con­versió legítima d’acu­sats en acu­sa­dors d’un estat més que qüesti­o­nat inter­na­ci­o­nal­ment i que serà jut­jat a Estras­burg. I si votar no és delicte, i votar és un dret polític fona­men­tal, ¿com és que un tri­bu­nal jutja aquests actes polítics? ¿Pot­ser per una incom­petència de la política de l’Estat?