L’Església i el sexe

Dar­re­ra­ment s’ha esva­lo­tat el galli­ner. Fins avui, periòdica­ment sor­tien casos con­crets en què hi estava embo­li­cat algun capellà o religiós, i rara­ment sor­tien casos de mon­ges. De cop, com si hagues­sin obert la caixa dels trons, han començat a sor­tir casos i més casos, la major part d’ells de fets força antics. Puc cer­ti­fi­car que n’hi ha hagut molts, molts. N’he cone­gut de con­crets, com també n’he cone­gut de pro­fes­sors d’escola. I la solució, almenys pel que conec, sem­pre era la mateixa: es can­vi­ava el capellà, el religiós o el mes­tre de lloc, i aquí no ha pas­sat res. Per sort, el nos­tre món és cada vegada més sen­si­ble i s’ha per­dut la por. Durant anys i panys, les auto­ri­tats eren into­ca­bles. És trist, però era així. Déu ens en guard, de denun­ciar aquests fets exe­cra­bles, començant pels matei­xos pares. No diguis res, es deia quan algú tenia neces­si­tat d’expli­car algun fet que li havia pas­sat. I fins i tot s’inten­tava dis­si­mu­lar-ho o jus­ti­fi­car-ho.

Hem de reconèixer que el con­trol estricte de la infor­mació s’ha aca­bat. I no pas perquè els que manen ho desit­gin. Fixeu-vos que encara avui són notícia con­trols legals de la lli­ber­tat d’expressió. Sobre­tot en règims tota­li­ta­ris el pri­mer que es con­trola és la lli­ber­tat d’infor­mació. Només a tall d’exem­ple a casa nos­tra, veiem cada dia que un dels objec­tius dels par­tits tota­li­ta­ris és la des­a­pa­rició de TV3. Ho tenen ben assu­mit en els seus pro­gra­mes. I qui diu la tele­visió de Cata­lu­nya, hi podem posar fins i tot qual­se­vol ràdio o tele­visió local. Seria impos­si­ble fer un lli­bre sobre la tota­li­tat de cen­sura que ha vis­cut el món. No sé quants volums ocu­pa­ria una obra que ho estudiés seri­o­sa­ment. I fins i tot en règims democràtics, us heu fixat que els governs tenen una atenció espe­cial al con­trol dels mit­jans? Tant li fa si par­lem de dia­ris, revis­tes, ràdio, tele­visió i altres mit­jans moderns que fa qua­tre dies no exis­tien. Els que hi hem estat més ficats a din­tre hem pogut obser­var can­vis radi­cals, que s’han inten­tat dis­si­mu­lar. Jo mateix he tre­ba­llat en mit­jans que en una època eren oberts, demòcra­tes, plu­rals. I de cop han pas­sat a mans de gent intran­si­gent. I a vega­des aquests can­vis s’han fet per pro­ble­mes econòmics. Un govern ha esquit­xat diners a un mitjà a canvi de silen­cis.

Tor­nant al tema, en el fons ens tro­bem davant del pro­blema del celi­bat. Si l’Església vol defen­sar els valors del celi­bat, em sem­bla bé. Però per­so­nal­ment crec que el celi­bat hau­ria de ser lliure. Per què un cre­ient no pot dedi­car la seva vida total­ment a la seva fe, i al mateix temps poder viure un amor amb ple­ni­tud? De ben segur que l’Església no hau­ria d’afron­tar situ­a­ci­ons lamen­ta­bles. Han sor­tit a la llum pública molts casos, però n’han apa­re­gut una mínima part. Només cal seguir la història.