Aquell terra de gres

L’escola Tabor té un terra hor­ri­ble, com en tants ins­ti­tuts de la ciu­tat: un gres absurd i sense ànima, ruti­nari, depri­ment. La duresa del seu aspecte com­bina per­fec­ta­ment amb la fre­dor marmòria del seu tacte, espe­ci­al­ment si hom pretén dor­mir-hi amb un sac de dor­mir. No vaig aclu­car l’ull, evi­dent­ment: pre­fe­ria absor­bir totes les sen­sa­ci­ons per tal de poder expli­car-les als meus nets fil per randa, tenia el cap ple de pre­gun­tes sobre l’endemà, i les ore­lles envaïdes per un bucle d’Elèctrica Dharma moti­va­ci­o­nal a l’Spo­tify.

Al pati s’aple­ga­ven colles diver­ses de per­so­nes que jo havia cone­gut durant el dia, men­tre fèiem la comèdia d’“Esco­les Ober­tes” per tal de tenir coar­tada legal: cur­sos de sar­da­nes, de dibuix, de català. Era l’enèsima humi­li­ació, haver de bus­car coar­tada legal per a ocu­par l’escola, men­tre Inés Arri­ma­das ens deia (aque­lla mateixa tarda) que si havíem dut els nens a pas­se­jar per l’escola era perquè els volíem fer ser­vir d’“escuts humans”. Un escut humà, Inés, la meva filla de lla­vors cinc anys: sort que ella, men­tre feia la xar­ranca al pati, sem­blava sal­tar per damunt de les teves innòcues imper­tinències. Després es va fer de nit i es van tan­car les por­tes, i no obli­daré mai aquell silenci elèctric. Alguns m’havien desig­nat com a even­tual por­ta­veu davant la poli­cia, perquè soc advo­cat i surto per la tele i perquè no sé què més, però jo no havia rebut ni una sola ins­trucció. Només sabia que em tocava dor­mir a terra, o fer veure que dor­mia, i pen­sar on s’és vist que haguem de dor­mir al terra d’una escola només perquè a uns fat­xes amb molt de poder els molesta que vul­guem votar.

En aquell terra de gres s’aca­ba­ven els 40 anys d’auto­no­misme, de dis­ci­plina, d’auto­con­trol: ja anys abans mol­tes per­so­nes i par­tits havien deci­dit sor­tir de l’armari, però aque­lla nit esti­rat damunt del terra que­dava clar que havíem arri­bat al límit. Que es tren­cava la història tal com l’havíem cone­guda, que es pro­dui­ria el famós xoc de trens, i que ens hauríem de tor­nar a situar tots enmig de la dimensió des­co­ne­guda. En aquell terra vam dir adeu a tot el que fins ales­ho­res havíem con­si­de­rat indis­cu­ti­ble en política: encara no havia vin­gut la poli­cia a pegar-nos, encara no havíem cons­ta­tat la faci­li­tat d’un 155 i encara no es havien empre­so­nat el govern, però ja sabíem que aquell gres era la duresa granítica d’Espa­nya con­tra la nos­tra dig­ni­tat indi­vi­dual i col·lec­tiva. Quan arri­bes a tan­car-te en una escola perquè jut­ges, poli­cia i auto­ri­tats de l’Estat han eli­mi­nat qual­se­vol altra opció per a votar el nos­tre futur, vol dir que això és una guerra directa i no resolta entre dos pobles. Entre dos mons, entre dos uni­ver­sos. Ni ells poden fer-ho millor, ni nosal­tres ens podem resig­nar. Entrem en fase de pèrdua del con­trol, i que sigui el que Déu vul­gui. Afor­tu­na­da­ment, ara ja qual­se­vol cosa pot suc­ceir.

Em van pas­sar mol­tes coses pel cap: com havíem arri­bat fins aquí, l’auto­no­mia, Pujol, l’Esta­tut, el ribot, els adver­ti­ments, les cam­pa­nyes anti­ca­ta­la­nes, les escol­tes i els dos­si­ers, les fal­se­dats con­tra Xavier Trias. Recordo que vaig pen­sar que real­ment, si es va fer una pro­posta de reforma de l’Esta­tut, volia dir que Cata­lu­nya ja no podia més. No inten­tes can­viar el marc legal bàsic si no és que et tro­bes ja des­em­pa­rat, sotmès a una cen­tra­lit­zació pro­gres­siva, ence­nent totes les alar­mes, fins i tot amb Mon­ti­lla aler­tant con­tra la des­a­fecció. Però ni tan sols aquest intent va reei­xir, i així s’esmi­co­lava l’última sonda envi­ada a Mart, sense res­posta, sense senyals de vida intel·ligent. Ja ales­ho­res que­dava clar que anàvem al con­flicte: creure que Cata­lu­nya s’hi con­for­ma­ria era una hipòtesi absurda. I creure que Espa­nya es mou­ria, també. Era qüestió de temps que ens acabéssim dient les coses a la cara.

Ara que ens ho hem dit tot, i que hem arri­bat direc­ta­ment a les mans, encara recordo sovint aquell terra de gres on vam per­dre la innocència. Aquell dia vaig intuir molt clara­ment que el con­flicte es resol­dria de forma con­flic­tiva, la qual cosa no vol dir bèl·lica ni vio­lenta: però sí d’una manera que vio­len­ta­ria mol­tes consciències a banda i banda. La solució serà traumàtica, sí, i només cal con­fiar que ho sigui el mínim pos­si­ble. Com en qual­se­vol divorci difícil de pair i fins i tot de plan­te­jar. Quan et fan dor­mir a terra per voler votar, és que et volen física­ment a terra. Incòmode, en con­flicte, en lluita, en legítima defensa. I passi el que passi, aque­lla nit vam tenir una cosa clara: no tor­na­ran a veure’ns a terra mai més.