Borrell no només patina

Ja hi estem acos­tu­mats. No és cap nove­tat. Però no per això no et dei­xes de pre­gun­tar: què li ha pas­sat, a aquest home? A Josep Bor­rell, se li ha aca­bat el sen­tit comú i ha pas­sat de ser un català que ha fet car­rera política a ser un català –sem­bla que mal li pesa– que fa el ridícul en la seva car­rera política. Podem estar d’acord que qui paga mana. En el seu cas, el car­net soci­a­lista. Però, d’aquí a dir les bar­ba­ri­tats que diu, hi va un tros. Bàsica­ment perquè si ets un per­so­natge públic que està a la pri­mera línia has d’anar molt en compte que el que dius sigui cert. Si no que­des com un gamarús. Ja li va pas­sar quan es va inven­tar una esco­pi­nada de Jordi Sal­va­dor (ERC) al Congrés i hi va tor­nar quan va dir que als Estats Units només van haver de matar qua­tre indis per ser inde­pen­dents. Dilluns, Bor­rell va dei­xar anar com qui no vol la cosa que el cata­la­nisme té molt a veure amb els fets que van por­tar a la Guerra Civil Espa­nyola. Una afir­mació que no té cap con­sistència, que és total­ment gratuïta i que demos­tra gran ignorància. Però és que a més és minis­tre d’un govern que una de les poques coses que ha fet és inten­tar desen­ter­rar Franco amb l’ànim de con­ci­liar. Pot­ser Pedro Sánchez, si el que té ganes és de con­ci­liar, el que hau­ria de fer és veure què té a casa. Tots els par­tits tenen el seu dòber­man. Aquell polític que dei­xen anar per cre­mar-ho tot. I és una figura lícita, segu­ra­ment necessària per a l’apa­rell d’un par­tit. Però com a mínim se’ls ha d’exi­gir vera­ci­tat. Una cosa de què l’autor intel·lec­tual de The real Spain sem­bla anar fal­tat.

Bor­rell tor­narà a ser cap de llista. Ara a Europa. Fa la sen­sació que en el PSOE també s’han afar­tat dels exa­brup­tes d’aquest també sim­pa­tit­zant de Soci­e­tat Civil Cata­lana i que volia desin­fec­tar Cata­lu­nya –s’entén que d’inde­pen­den­tis­tes. Però als 72 anys, i si també estan tips d’ell com la resta, el que hau­rien de plan­te­jar-li és una jubi­lació. Defi­ni­tiva. I pro­ba­ble­ment ningú se’n quei­xa­ria.