Desobedients i civilitzats

La mobi­lit­zació popu­lar és el càstig meres­cut dels governs injus­tos i ine­ficaços. I no és gens difícil tro­bar exem­ples il·lus­tres que pri­mer van prac­ti­car-la i després van ser absolts per la història. Al segle XVII, el metge i filòsof anglès John Locke, un defen­sor tos­sut de la pro­pi­e­tat pri­vada –gens sos­pitós, doncs, de fes­te­jos comu­nis­tes–, va argu­men­tar amb soli­desa el dret a la pro­testa. L’obli­gació dels estats, deia Locke, és garan­tir la segu­re­tat i la lli­ber­tat de la gent. Quan els governs fra­cas­sen a l’hora de com­plir aquest deure sagrat, hi afe­gia, el poble ha de fer-se sen­tir. Com dis­sabte a Madrid. Més enda­vant, ja al segle XIX, als Estats Units es feia famós el cas d’un altre acti­vista que ara s’estu­dia a les uni­ver­si­tats, Henry David Tho­reau. Con­trari a l’escla­vatge, Tho­reau va negar-se a pagar els seus impos­tos perquè el govern tole­rava el mer­ca­deig de per­so­nes i va pas­sar una nit a la presó, on va començar a escriure el famós trac­tat La deso­bediència civil. La set­mana que aca­bem de dei­xar enrere hem vis­cut una altra demos­tració de com­promís popu­lar que ha inun­dat els car­rers, sobre­tot de gent jove, en aquest cas impul­sat per la degra­dació ambi­en­tal del pla­neta i ins­pi­rat per la ini­ci­a­tiva de Greta Thun­berg, la jove sueca que cada diven­dres s’absenta de les clas­ses i es planta davant del Par­la­ment a Esto­colm per recla­mar lleis seve­res con­tra l’escal­fa­ment glo­bal. Al Tri­bu­nal Suprem espa­nyol demà, dimarts, es reprendrà un judici en què també se la jutja, la deso­bediència civil. Comesa, tal com han expo­sat acu­sats i defen­sors, no només pels que s’enfron­ten a penes de presó, sinó pels dos mili­ons llargs de per­so­nes que l’1-O van anar a votar per expres­sar una volun­tat que l’Estat els pre­te­nia negar. Lla­vors el govern espa­nyol va mos­trar la seva pit­jor cara i va res­pon­dre a la mobi­lit­zació popu­lar amb por­res, gasos i bales de goma. Jus­ta­ment amb allò que la història ha demos­trat que mai ser­veix per atu­rar la pacífica deso­bediència civil.