Justícia justa?

Dar­re­ra­ment, diver­ses reso­lu­ci­ons judi­ci­als i mol­tes situ­a­ci­ons del judici al Procés m’han fet pen­sar que l’expressió “justícia justa” pot sem­blar un oxímoron. Lògica­ment, afir­mar això de forma taxa­tiva seria tan injust com la sen­sació que em pro­du­ei­xen aques­tes situ­a­ci­ons, atès que sens dubte també n’hi ha molts, vull pen­sar que la majo­ria, d’una gran justícia social i repa­ra­dora. Tan­ma­teix, fins a quin punt un judici pot ser just? O, dit d’una altra manera, fins a quin punt l’experiència vital prèvia dels jut­ges con­di­ci­ona les seves reso­lu­ci­ons? Aquest va ser el punt de par­tida d’una con­ferència que vaig impar­tir a mit­jans de gener al Cen­tre d’Estu­dis Jurídics de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, on va assis­tir la con­se­llera Ester Cape­lla i una nodrida repre­sen­tació de jut­ges i altres per­so­nes vin­cu­la­des al Depar­ta­ment de Justícia. És una pre­gunta que es pot abor­dar des de mol­tes pers­pec­ti­ves, social, cul­tu­ral o ètica, però també des de la neu­rociència.

Totes les experiències vitals dei­xen una empremta al cer­vell, en forma de con­ne­xi­ons neu­rals que esta­blei­xen xar­xes de memòria de les quals sovint no som cons­ci­ents. Aques­tes xar­xes, però, són uti­lit­za­des per gene­rar tots els patrons de con­ducta, i també per pren­dre deci­si­ons. Les experiències pas­sa­des con­tri­bu­ei­xen a defi­nir les acci­ons futu­res, però sovint de manera pre­cons­ci­ent, sense que ens n’ado­nem. Ningú n’és immune, per la qual cosa també suc­ce­eix en la gestió dels judi­cis i en les deci­si­ons que s’hi pre­nen. És un efecte neu­ro­nal que se suma a la pos­si­ble existència d’interes­sos par­ti­cu­lars o gru­pals. L’única manera de pal·liar-ho és ser-ne ple­na­ment cons­ci­ents. En aquest punt, però, intervé un altre fac­tor cru­cial, el tri­ba­lisme inhe­rent a l’espècie humana.

Es defi­neix com el sen­tit de per­ti­nença i lle­ial­tat al grup que es con­si­dera propi. Es comença a desen­vo­lu­par molt aviat durant la infan­tesa, de manera ins­tin­tiva, i implica les xar­xes neu­rals que pro­ces­sen les emo­ci­ons bàsiques i soci­als, d’arrel pre­cons­ci­ent. Com han demos­trat diver­sos expe­ri­ments psi­cològics i sociològics des de la dècada de 1950, i més recent­ment també neu­ro­ci­entífics, el tri­ba­lisme genera automàtica­ment un sis­tema de doble moral, del qual és molt difícil ser-ne cons­ci­ents atès el seu ori­gen. Aquest sis­tema fa que ins­tin­ti­va­ment es ten­deixi a donar més prer­ro­ga­ti­ves i es vegi sis­temàtica­ment amb més bons ulls les per­so­nes que con­si­de­rem que són dels nos­tres en relació amb tots els altres. Com he dit, ningú n’és immune, i l’única manera de ate­nuar-ho és refle­xi­o­nant-hi cons­ci­ent­ment. Tan­ma­teix, quan diver­sos esta­ments van en la mateixa direcció i van retro­a­li­men­tant les seves posi­ci­ons ideològiques, la deriva pot esde­ve­nir insos­te­ni­ble, atès que es difi­culta encara més la refle­xi­vi­tat cons­ci­ent en bene­fici de la pròpia tribu.