Opinió

Tribuna

El meu PSAN

“Recordo el moment màgic en què vam sentir per primer cop els accents valencià i insular d’altres compatriotes també militants

El març de 1969, ara fa 50 anys, apa­regué el pri­mer comu­ni­cat del Par­tit Soci­a­lista d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal dels Països Cata­lans. Jo hi vaig con­tac­tar el curs 1970/71, a la UB. Els car­tells de les parets eren tots molt revo­lu­ci­o­na­ris, d’esquer­res, anti­fran­quis­tes i, sovint, molt espa­nyols. Fins que, un dia, al pati de lle­tres, vaig veure-n’hi un de no menys revo­lu­ci­o­nari, però en català, el mapa dels Països Cata­lans, un altre llen­guatge, uns altres refe­rents i uns altres objec­tius. No es trac­tava només de com­ba­tre la dic­ta­dura, sinó, sobre­tot, de llui­tar pel soci­a­lisme i la inde­pendència naci­o­nal dels Països Cata­lans, amb unes for­mes noves, fres­ques, moder­nes, que acom­pa­nya­ven con­cep­tes com ara “alli­be­ra­ment naci­o­nal i de classe” o bé “poder popu­lar català”. Amb una bar­reja d’ale­gria, emoció i neguit, vaig tro­bar, final­ment, els meus. No vaig parar fins a con­tac­tar-hi i començar-hi a col·labo­rar. Allà vaig conèixer Mar­ga­rida Arit­zeta (Mireia) i Joa­quim Aula­dell (Esteve/Sinis­tre). A les gol­fes del semi­nari, amb l’ajut secret d’un amic, avui biblista des­ta­cat, vam pin­tar-hi pan­car­tes i car­tells de paret, sig­nats com a PSAN o bé Grups d’Estu­di­ants Revo­lu­ci­o­na­ris (GER), la branca uni­ver­sitària.

A Tar­ra­gona, vam estre­nar-nos-hi com a par­tit el 1973, amb les pri­me­res pin­ta­des inde­pen­den­tis­tes de la història, a la plaça de Ponent. Vigi­la­ven Teresa Comas (Laia), la seva ger­mana Dolors (Núria) i pin­tava jo (Cebrià), tan nerviós que vaig escriure “Inde­pen­pendència, Soci­a­lisme, Països Cata­lans”. Poc després, vam engan­xar cen­te­nars d’adhe­sius fets a mà, un a un, pel cen­tre de la ciu­tat, i pel 15 d’octu­bre vam edi­tar el pri­mer pam­flet, rei­vin­di­cant Com­panys, el meu pri­mer text polític. Abans, aquell 11 de setem­bre, amb l’ajut dels Mire­ios, com coneixíem la pare­lla for­mada per M. Arit­zeta i Jordi Cas­tells, futur bat­lle de Valls, i els ger­mans Alco­berro, de Gan­desa i Cala­ceit, n’havíem gene­ra­lit­zat les pin­ta­des en llocs estratègics.

Amb la cai­guda dels 113 de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, vam tenir els dos pri­mers detin­guts: Cebrià i Laia. A La Model vaig poder par­lar sense pres­ses, final­ment, amb Joan Armet (Just), molts cops. Armet, res­pon­sa­ble màxim del par­tit, era una per­sona tran­quil·la, sen­sata, amb gran capa­ci­tat d’anàlisi i expo­sició rao­nada d’argu­ments, que, com altres diri­gents, pro­ce­dia de l’FNC (Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya). Sem­pre he tin­gut clar que les coses bones que hagi pogut apren­dre i fer, en política, em venen d’ell, de Jordi Car­bo­nell i de Josep Benet, els prin­ci­pals refe­rents que he tin­gut. La cèl·lula de Tar­ra­gona s’amplià amb Jaume Renyer (Xango) i Jordi Oli­van (Josep Anton). De Vall­clara, a la Conca, venia un com­pany de cognom Mor­ga­des, a qui dèiem Heidi perquè bai­xava de les mun­ta­nyes. Amb els Mire­ios vam com­par­tir mol­tes bata­lles i horit­zons que encara per­du­ren. Més enda­vant, vam publi­car la revista L’Insur­gent, que muntàvem a casa i que els Mire­ios s’encar­re­ga­ven d’edi­tar. Amagàvem mate­rial a Rodonyà, a cal Gitano, on els ger­mans Coll sem­pre van ser al nos­tre cos­tat i el Joan ens acom­panyà en acci­ons de pro­pa­ganda noc­turna. Per fer més mengívol el mis­satge, ens inventàrem les Pla­ta­for­mes Cíviques del Camp de Tar­ra­gona. Pel PSAN, tot i que no es des­velà la iden­ti­tat de sigles de cap dels ora­dors, Cebrià va inter­ve­nir en el pri­mer míting de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, el 6 de novem­bre de 1976 a Tar­ra­gona.

L’UCE de Prada era un lloc pri­vi­le­giat per tro­bar-nos, ober­ta­ment, i on ens crèiem mul­ti­tud. Recordo el moment màgic en què vam sen­tir per pri­mer cop els accents valencià i insu­lar d’altres com­pa­tri­o­tes també mili­tants. Curi­o­sa­ment, la for­ma­li­tat de noms de guerra dels mem­bres del Prin­ci­pat con­tras­tava amb la rauxa fes­tiva dels valen­ci­ans. Que ara recordi, Josep Fer­rer (Nen), Lòpez Llaví (Claudi, més cone­gut per Cla­ueta), Jordi Ala­tar­riba (Ernest o Ter­ri­ble), Pep Ribas (Sal­va­dor), Josep Huguet (Roger), al cos­tat de Josep Guia (Piula), J.L. Blasco (Doc­tor No), Adela Costa (Bequissó), Maria Conca (Bata­lle­tes) o Paco Can­dela (Alcalde). Antoni Serra i després Pere Sam­pol, mallor­quins, van pertànyer també al PSAN. Tot i el pas dels anys, encara avui, al mòbil, un parell de con­tac­tes els hi tinc amb el nom de guerra. Faig memòria de comitès cen­trals de dis­cus­si­ons apas­si­o­na­des, algu­nes d’elles a Dénia. Els meus fona­ments polítics van fer-se al PSAN i, ara, quan veig les qua­tre bar­res i l’estel o els mots icònics “inde­pendència” i “Països Cata­lans”, esbosso un tímid somrís de satis­facció. La mateixa que quan, de Per­pinyà a Ala­cant, se m’acosta algú que, som­ri­ent, em diu: “Saps? Jo també vaig ser del PSAN.” És aque­lla sen­sació de pro­xi­mi­tat tan gran que com­porta haver estat mem­bre de la família, que era com en dèiem, del par­tit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia