Neguit permanent

Segueixo pro­cu­rant man­te­nir con­tacte amb la ciu­tat on vivia a l’època labo­ral, la capi­tal de l’Alt Empordà, i vet aquí que és amb la lec­tura con­ti­nu­ada (devota, atenta) de Josep Pla que tot sovint penso en les diferències entre la gent de l’Empordà i la de la Gar­rotxa. Ara sem­bla que noto més el con­trast de tarannà, per exem­ple en el par­lar hi veig un símptoma de la manera de ser, cosa que ens expli­ca­ria millor un lingüista o algun antropòleg escan­dit. A part, però, de la sin­taxi, de l’accent o la can­ta­re­lla, trobo (sem­pre par­lant en gene­ral) que els empor­da­ne­sos són més negui­to­sos, més apres­sats, més flu­ents i acce­le­rats. I ho noto espe­ci­al­ment ara mateix, en relació amb les pròximes elec­ci­ons muni­ci­pals, en la for­mació de nous par­tits o grups que es pre­sen­ten: tots volen fer i des­fer, gua­nyar la ciu­tat, nete­jar, can­viar, reac­ti­var, depu­rar, modi­fi­car…, un neguit que no trobo, per exem­ple, a la Gar­rotxa. De fet, ja quan vaig arri­bar a Figue­res, a mit­jan segle pas­sat, l’efecte que em feia la gent és que sem­pre tenia pressa, par­lava de pressa, cami­nava de pressa, empe­sos per alguna força oculta pot­ser rela­ci­o­nada amb la mete­o­ro­lo­gia. I tot con­ti­nu­ava sent dife­rent de la gent de la Gar­rotxa, dipo­si­ta­ris d’un tarannà força més repo­sat...

Una vella lle­genda hebrea diu que Déu donà un cab­dell de fil a un home i li va dir: “Aquest és el cab­dell de la teva vida. Si vols que el temps passi de pressa, estira el fil; els dies et pas­sa­ran ràpids o lents, segons si t’afa­nyes o no a esti­rar-lo. Si no esti­res, el temps no pas­sarà. I quan se t’acabi el cab­dell, moriràs.” L’home no tocà el cab­dell durant uns mesos, tot que­dava parat i la cosa fun­ci­o­nava tal com Déu l’hi havia dit. Però aviat trobà la vida avor­rida, i començà a esti­rar fil. Quan parà d’esti­rar-lo es trobà en una època alli­tat i malalt, de seguida estirà més fil. Passà ràpida­ment el temps i quan tornà a parar d’esti­rar es trobà en un temps a punt de casar-se; va voler casar-se de seguida i estirà. Tornà a parar, però es tor­nava a avor­rir i al cap d’una set­mana n’estirà més. Ara tenia tres fills petits; volgué veure’ls grans i tornà a esti­rar fil. Quan parà, tenia un mal de quei­xal insu­por­ta­ble i tornà a esti­rar de seguida. Va voler viure tan­tes coses i treure’s tants dis­gus­tos i sofri­ments, que només visqué catorze mesos i la va dinyar. La lle­genda no ho diu, però devia ser un figue­renc.