Tribuna
I si algú creu...
Ja sé que arribats a aquest punt, quan falten quatre dies per a les eleccions legislatives al Congrés dels Diputats, qualsevol reflexió és poc més que inútil, perquè, com assenyalen els experts en comunicació, curiosament, en el món globalitzat i interdependent les opinions són cada cop més segmentades i tenen menys capacitat d’interrelacionar-se. En altres paraules, el lector, l’oient o l’espectador en vista de l’allau de pluralitat d’informació, anàlisi i opinió tria cada cop més allò que vol llegir, escoltar o veure, és a dir, el seu diari i emissora de ràdio o televisió de referència i rarament cap altre. I, per tant, les opinions ja no són confrontades sinó excloents.
I si algú creu que ja està tot decidit, que res es pot canviar, que no va d’un vot, que són el mateix les dretes que les esquerres (a Madrid o a Catalunya), que per a les aspiracions dels ciutadans de Catalunya és igual que governi a Madrid el PSOE o la triple aliança de l’horror neofeixista, que com més malament, millor..., que pensi que els Pablo Casado, Albert Rivera, Inés Arrimadas, Cayetana Álvarez de Toledo i companyia tenen com a objectius prioritaris aplicar un 155 etern, posar fi definitivament a les aspiracions d’autogovern i el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya i dur a terme una involució social, de llibertats i de valors democràtics.
Si algú creu que les rodes de premsa que s’han permès fer des de la presó als candidats a diputats Jordi Sànchez, Oriol Junqueras o Raül Romeva formen part de la normalitat política, s’equivoca de mig a mig, perquè el fet previ és que no té res de normal que en un Estat que es reclama democràtic hi hagi presos i exiliats polítics. Per què la Junta Electoral ha prohibit utilitzar les expressions exiliats i presos polítics en els mitjans de comunicació públics? Tenen por de les paraules o més aviat volen amagar una realitat que evidencia una situació profundament injusta? És clar que aquesta darrera és una afirmació que mai compartiran aquells que consideren que els presos polítics catalans es mereixen ser a la presó pels fets de l’1-O. És el cas, per exemple, de la franco-argentina-espanyola Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte (sí, com la monarquia, els títols heretats de l’antic règim encara són vigents), candidata cunera (candidat o candidata d’un partit polític que es presenta a les eleccions per un districte electoral a què no pertany ni té cap vinculació) de la FAES i del PP, que, sens dubte, no es veu ni tan sols en la necessitat de conèixer la llengua dels ciutadans que pretén representar. La mateixa candidata que, de manera delirant i cínica, es pregunta a si mateixa: “Per què s’accepten rodes de premsa per als senyors Sànchez i Junqueras i no per a qualsevol altre pres per corrupció o violació?” I, hi afegeix, sense que li tremoli la veu, l’estupidesa que la programació de TV3 “només es pot veure amb un llaç groc a la solapa”.
La mateixa estupidesa com quan l’expert en màsters sota sospita no troba l’extrema dreta de què parla Junqueras. Que es miri al mirall. Per cert tampoc troben aquesta extrema dreta a Cs. No saben encara amb qui governen a Andalusia? Han oblidat que, a pesar de dir-se liberals i amants de la llibertat, van néixer contra la immersió lingüística a Catalunya, contra la llengua catalana (quina absurditat, definir-se en contra d’una llengua) i a favor del supremacisme espanyol més barroer? En fi, poques lliçons d’honestedat política poden donar partits corromputs fins al moll de l’os o que, sempre que puguin aspirar a ocupar càrrecs, són capaços d’arreplegar tot allò que troben pel camí (des d’exministres socialistes caducats fins a caps de govern, també socialistes i caducats però de França) i pactar amb l’extrema dreta.
Tampoc es pot oblidar que el PSOE –sí, el PSOE de Pedro Sánchez– va donar suport al 155, tot i que alguns socialistes catalans intentaven fins al darrer moment aconseguir un acord per impedir-ho i el president José Montilla va tenir la dignitat institucional d’absentar-se de la sala de plens del Senat mentre es votava la seva aplicació. Certament, des de la defensa del dret a decidir no tot s’ha fet bé. Encara avui, les forces independentistes es retreuen mútuament les posicions adoptades. Però, per molt cansats que estiguem i per molts dubtes que ens assaltin, no és el moment dels retrets sinó de votar massivament per barrar el pas a la involució –tant en la seva versió dura com en la suposadament més suau d’un govern del PSOE i Cs– i per aconseguir la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i el reconeixement del dret a decidir que vam exercir l’1-O, perquè això va de llibertat i democràcia.
