LA CRÒNICA
Ciutat educadora
Entre les dues etiquetes, Educació o Ensenyament, és evident que, pedagògicament i científicament, cal parlar d’Educació. Contràriament, ensenyar és un acte unidireccional, actiu per part de qui ensenya i passiu per part de qui el rep. I és una obvietat que no tot el que s’ensenya s’aprèn. Potser, al final seria millor referir-se a l’aprenentatge i no a l’ensenyament per acabar referint-nos a Departament d’Aprenentatge. Escric això, una certa ironia, perquè Girona és una Ciutat educadora, relacionada amb altres ciutats però que, solament referint-nos al paper educatiu de les escoles, aquestes no estan prou connectades ni pedagògicament ni tecnològica entre si. El projecte de ciutat té, entre d’altres objectius, el desenvolupament com a persones cíviques i participatives, autònomes i riques en coneixement compartit. I aquest darrer objectiu és el que convindria activar en un nou projecte de ciutat educadora des de les escoles. Avui, la nostra ciutat i, per extensió, tots els nuclis de població de certa entitat estan revolucionats pels canvis profunds i ràpids en la manera de viure, la convivència i la socialització. Això crea desconcert en aquelles feines que demanen certa previsió. Les noves estructures familiars i les transformacions socials, culturals i econòmiques estan generant una important transformació a les escoles. I a això tan important se li ha de donar resposta des de les administracions educatives per tal que siguin punta de llança del canvi en una direcció desconeguda. Com es poden generar canvis quan no se sap en quina direcció hem d’anar? Estem orfes d’un lideratge que sumi esforços amb els moviments de renovació pedagògica i les institucions privades per portar a terme agendes de canvi i d’innovació educatives reals. Malauradament, per ara això no és així i és, una vegada més al llarg de la història, que el Departament d’Educació delega excessivament aquest protagonisme en altres institucions. Alhora, la innovació que l’escola necessita no es pot entendre si no fem una reflexió pausada i profunda del sentit que té el sistema inclusiu. L’escola no és l’única institució que educa. I mentre no s’entengui aquesta realitat la inclusió serà sols una utopia. Molts docents han considerat que la inclusió plantejada així, des del desig, és un miratge, un engany. Què es fa per canviar aquest pensament? Els mestres tenen part de la resposta: més recursos, més i diferent model formatiu, ràtios més baixes, flexibilitat del currículum, avaluacions contextualitzades (avaluació externa, PISA...). Tampoc es pot entendre la inclusió educativa sense la inclusió social i les escoles de barri. És poc inclusiva la supressió de línies en barris molt vulnerables (Sector Est), que provocaran la pèrdua de la identitat social i incrementaran l’absentisme si no es fa bé. Què hauria de tenir en compte una actualització de la Ciutat educadora? L’Ajuntament i el Departament han de liderar aquest canvi proposant l’equilibri entre les escoles de la ciutat i el manteniment de les unitats en entorns vulnerables. El Departament d’Educació ha d’apostar pel canvi real en allò que li és competent, atenent a la demanda dels docents i, sobretot, no delegant tant en institucions externes. L’Ajuntament ha de protegir les escoles de barri, ha de fomentar el treball de les TIC en xarxa i d’escoles d’excel·lència. Girona ha de liderar l’educació per a l’excel·lència amb programes escolars multinivell, pluriculturals i plurilingües. La connectivitat del coneixement a través de la tecnologia punta ha de connectar amb la realitat escolar amb el món. Girona, en aquest sentit, ha de fer aquest canvi per ser la ciutat d’excel·lència educativa de la segona meitat del segle XXI, conjuntament amb les entitats socials, culturals i el teixit empresarial. I ho hem de fer en xarxa, naturalment.
