Un altre 7 de maig no!!!

Arti­cle de penitència, d’ento­mar l’error, de pro­me­tre que mai més tor­narà a pas­sar. Toca. És ine­vi­ta­ble. Cal pas­sar comp­tes amb un mateix, no es pot fer com si res no hagués pas­sat. El bon lec­tor té memòria i el peri­o­dista que vol ser honest ha de tenir una unça de decència pro­fes­si­o­nal. Si hi ha algú que sigui fidel a la cita quin­ze­nal amb aquesta columna –sí, de ser una mica pre­tensiós i creure’s lle­git també viu el peri­o­dista– sabrà que l’última apa­rició de qui signa en aquest colze del diari va con­sis­tir en un mal­des­tre exer­cici de supèrbia, un escrit gro­lle­ra­ment opti­mista, errat en la mesura de les for­ces pròpies i abso­lu­ta­ment depre­ci­a­tiu de l’apre­ci­ació de les vir­tuts ali­e­nes. Que l’ene­mic també juga, collons!

Cal dir, en defensa pròpia, que, quan s’està con­vençut que Déu està sem­pre de la teva part i no des­cansa mai, és evi­dent que això ajuda a enva­len­tir-se i a creure’s que el món és un mos que t’empas­ses sense cap pro­blema. I que tot és pàtria. Però, ai las! El pas­sat 7 de maig una legió de crèduls va des­co­brir que Déu té també una versió ter­re­nal i que con­tra una legió de dimo­nis, evi­dent­ment ves­tits de color ver­mell i ben orga­nit­zats, poca cosa hi ha a fer si les for­ces del bé no voguen totes a l’una. Els Pas­to­rets són una falòrnia, el Mal és molt poderós i per poder gau­dir d’un final feliç cal tre­ba­llar molt, incan­sa­ble­ment, 90 minuts, 180 o els que faci falta, inclús tota una vida.

Acti­tud de volun­tat d’esmena: Mai més matar els vius, ni res­sus­ci­tar els morts, sense que abans uns no l’hagin dinyada i els altres no hagin sor­tit del sarcòfag. Que les notícies són fets; el fut­bol, només una il·lusió, i la ple­ni­tud de la pàtria, com l’amor de veri­tat, demana temps i no dre­ce­res.